Inici || Castellano | English
facebook twitter youtube issuu picasa rss
29 juliol 2005

La FpP davant la fi de la violència de l’IRA

Per a la Fundació per la Pau, l’anunci del cessament definitiu de la violència per part de l’IRA és una magnífica notícia que, com a entitat compromesa amb la instauració d’una cultura de pau i la solució pacífica dels conflictes, volem felicitar.

Alhora, creiem que les dimensions del conflicte patit a Irlanda del Nord (després de gairebé 40 anys d’enfrontament armat i la mort de més de 3000 persones) mereix treure algunes lliçons que han d’ajudar-nos en la difícil però imprescindible tasca de construir la pau.

Per això, volem fer arribar a l’opinió pública les següents reflexions:

1. El conflicte a Irlanda del Nord es remunta a més de 80 anys. L’anunci d’ahir no posa fi al conflicte, posa a fi a l’expressió violenta i repressiva del mateix. Cal recordar que els conflictes són inherents a les persones i els grups humans. El que és cabdal és saber-los regular, resoldre i gestionar sense exclusió, violència i autoritarisme.

2. Avui, ningú nega que les polítiques de discriminació i repressió que va practicar el govern britànic van ser un dels factors que va propiciar l’aparició d’una resposta violenta per part d’un renovat IRA. Això, ens hauria de fer entendre que promoure els drets humans és la millor manera d’evitar situacions d’injustícia i violència. Negar o retallar drets, en canvi, és la manera menys intel.ligent de promoure la seguretat.

3. En aquest sentit, la creació de condicions plenament democràtiques i d’igualtat en els darrers anys han estat un dels factors clau per a la generació d’una confiança que ha anat permetent un nou marc de convivència, per feble i precari que hagi estat. També ho ha estat l’assumpció tant per part de l’IRA com del govern britànic que el futur polític d’Irlanda del Nord no es podia decidir en clau de violència-repressió sinó en funció del suport democràtic que rebés.

4. Un cop la fase violenta del conflicte es trobava en la seva màxima expressió, la via del diàleg, silenciós, callat, sovint fet en condicions extremes, i enmig d’una profunda incomprensió, ha estat un element fonamental per a la solució del conflicte.

5. Una vegada més, cal denunciar la fal.làcia de la violència: la repressió del govern s’exercia en nom del control, l’acció de l’IRA en nom de la defensa d’una comunitat oprimida, la dels grups lleialistes, en nom de la defensa dels que eren atacats per l’IRA. Al final, però i com sovint passa, ha estat la població civil qui ha rebut la pitjor part d’una violència i d’un sectarisme liderats per unes elits que sovint han actuat en funció de lògiques de poder i no en benefici real de les seves comunitats.

6. Els que han abraçat o legitimat la violència d’una banda o de l’altra, haurien de reflexionar sobre quin és el sentit de la mort de més de 3000 persones (i l’impacte humà, familiar i social que això suposa sobre una comunitat relativament petita). Avui, el conflicte sembla ben encarrilat però la gent que ha perdut la vida no la recuperarà. Es podria i hauria d’haver-se pogut evitar tant sofriment inútil.

7. Tot i que les condicions inicials en què havia sortit l’IRA havien canviat ja feia anys, la inèrcia de les organitzacions armades és altíssima. Portem molts anys en què el final anunciat ahir semblava imminent però, al final, ha trigat molt a concretar-se. De fet, contra el que se sol suposar, ha fet falta molta més valentia, maduresa, fermesa i contundència per a aturar la violència que no pas per a engegar-la.

8. És ben cert que els conflictes irlandès i basc són diferents. Però seria absurd no voler aprendre de qualsevol experiència de resolució pacífica d’un conflicte. Pensem que ETA, Batasuna, el govern espanyol, el govern basc i els mitjans de comunicació, tenen molt a analitzar i a aprendre del que ha passat aquests anys a Irlanda del Nord.