Inici || Castellano | English
facebook twitter youtube issuu picasa rss
22 març 2011

Quan farem les coses bé?

Posicionament de la Fundació per la Pau davant l’atac militar aliat a Líbia

Davant l'actual situació a Líbia i la intervenció militar aprovada per l'ONU, la Fundació per la Pau fa públic el següent posicionament. 

A més, la Fundació ha proposat un debat obert al Twitter amb l'etiqueta #debatlibia.

 

Quan farem les coses bé?

Posicionament de la FpP davant l’atac militar aliat a Líbia – Març de 2011

Des de la Fundació per la Pau hem viscut amb il·lusió, alegria i esperança les revoltes ciutadanes que hi han hagut a Tunísia o Egipte i que, en menor grau, també s’han manifestat i es manifesten al Iemen, Síria, Bahrein, Marroc, Algèria o Palestina.

Aquestes revoltes, ens han mostrat una ciutadania que no es resigna a ser espectadora de la seva vida i que ha dit prou a uns poders corruptes i autoritaris que, amb el suport indigne de bona part de la comunitat internacional, han menystingut i ignorat sistemàticament els seus anhels, desitjos i necessitats.

Líbia, el tercer país en ordre de l’onada democratitzadora al món àrab, presenta des de fa setmanes una evolució ben preocupant. El règim libi s’ha enrocat i ha usat part de l’exèrcit contra la població. Unes forces rebels armades han reaccionat i érem a un pas de l’esclafament de la revolta per part de Gaddafi o bé a la guerra civil.

Davant d’això, l’atac militar dissenyat per uns quants països occidentals, amb un cert aval de la Lliga Àrab i la cobertura legislativa de les Nacions Unides, se’ns ha presentat com l’única sortida.

Se’ns diu que l’atac militar és una simple operació puntual. Però massa sovint hem vist com accions d’aquest tipus, han acabat suposant més violència i sofriment i, finalment, una intensificació del problema que es pretenia resoldre. Massa experiències històriques ens recorden que la violència no serveix per a resoldre els conflictes.

L’atac és fill d’una cultura de la violència que, alhora, la consolida i la justifica fent així encara més difícil l’emergència d’una nova cultura de pau, fonamentada en el diàleg, la noviolència, l’acord, la resolució de conflictes, etc.

Creiem que sempre és possible trobar vies que, potser més lentes, acaben sent més efectives que la militar a l’hora de protegir i defensar drets i democràcia.

Però, si realment tot això fos inviable, si realment la intervenció miliar fos l’única opció, caldria tenir molt present tot el següent:

Molts dels problemes que volem resoldre amb cultura de violència són fills d’un model injust i militarista que, mentre no canviem, ens continuarà generant nous conflictes i noves tragèdies humanitàries. Ho sabem, per tant, no canviar-ho és cínic o obtús.

En aquest sentit, cal preguntar:

. Per què la majoria de potències democràtiques han estat acompanyant i protegint  règims corruptes i autoritaris i líders repressors i megalòmans? Exportar la democràcia  no passa, precisament, per muntar guerres sinó per practicar-la dia a dia, deixant clar a règims que vulneren els drets humans que no tenen lloc en un món que s’ha de fonamentar en el respecte a la dignitat humana.

. Per què, enlloc d’avançar cap a un desarmament progressiu o, com a mínim, crear un bon instrument que reguli el comerç d’armes, les potències democràtiques es van llançar, després de l’aixecament de l’embargament a Líbia, a una carrera ferotge per tal de veure qui venia més armes al règim? No era evident, i prou conegut i visible per a tothom, que Gaddafi era un líder allunyat de la concepció democràtica i els drets humans? No ha estat profundament irresponsable vendre-li armes? No és escandalós veure com les armes venudes a tants i tants règims despòtics han servit finalment per massacrar les poblacions que reclamen democràcia, els suposats valors en els quals se sustenta Europa i els països democràtics? Per què, d’una vegada per totes, els principals països del món no aborden la regulació mundial del comerç d’armes sota paràmetres de sentit comú, estrictes i contundents (no vendre armes a països en guerra, a règims dictatorials, a països que vulneren els drets humans, etc.)?

. No és profundament cínic, o una demostració palpable d’una incapacitat absoluta per a governar, haver de muntar una intervenció militar per aplacar un dèspota al qual prèviament has alimentat, armat i mimat, quan fa servir la seva força i, a causa dels favors prestats, es creu en el dret de fer-ho sense cap mena de mirament?

Ens indigna profundament el sofriment que dia rere dia, any rere any, pateixen milions de persones arreu del món, fruit d’una severa injustícia i d’una descontrolada violència. Ens escandalitza que, tot i reclamar-ho constantment, bona part dels governs, els organismes mundials, els actors econòmics més influents i els grans mitjans de comunicació, no acaben d’abonar, prioritzar i impulsar els canvis imprescindibles per a obtenir un món més digne per a totes i tots.

I és insultant que, quan fruit de tot aquest cinisme o profunda incompetència, les coses van malament, llavors se’n digui que cal fer intervencions militars i que, tal com ja s’ha afanyat vergonyosament a dir l’OTAN, ens cal dedicar més diners a la despesa militar (més encara?) per a poder intervenir arreu i on sigui necessari.

Ens manifestem, no ara, sinó de sempre, radicalment al costat de les persones, les organitzacions, les societats, els països i les regions del planeta que reclamen dignitat, justícia, llibertat i respecte als drets humans. A Líbia, i a tot arreu.

I tenim molt clar que, per aconseguir-ho, no cal muntar intervencions militars sinó començar a prioritzar, de forma seriosa i responsable, una política activa de foment de la cultura de pau, la justícia, el respecte als drets humans i l’aprofundiment democràtic.

No fer-ho és irresponsable, inepte o una simple operació de distracció i confusió.

Quan començarem a fer les coses bé?