<<
Informació complementària del plafó 1 Shahd: de Síria a BarcelonaTestimoni d’una jove siriana refugiada a Barcelona [text complet] "Tot va començar fa sis anys. Quan jo tenia 16 anys, la meva vida a Síria era completament perfecta per una adolescent; tenia tot el que necessitava i tot el que volia. Com qualsevol adolescent d’arreu que tingués la meva edat. Tenia els meus amics i sortia amb ells els caps de setmana i tenia la meva família al costat. Encara que el meu pare ens va deixar soles quan jo tenia 13 anys, vivia en una llar plena d’amor i tranquil·litat i les meves principals preocupacions en aquell moment  eren què em posaria per estar guapa quan sortís amb els amics! Així que, en una frase, no sentia la responsabilitat ni res del que estava passant al meu país.No ignoràvem la situació en general (em refereixo a la situació social i política i a la dictadura que teníem), però no varem ser capaços de canviar l’actualitat en aquell moment.Els meus pares ens van ensenyar des de petites a no parlar de política, ni criticar, ni donar la nostra opinió sobre el President o el règim perquè deien que les parets tenien orelles! I teníem por que ens sentissin parlar. Les parets eren qualsevol persona del teu voltant, podia ser un veí, el teu amic o algú de la teva família, fins i tot un germà o germana. Per això, els consells dels pares sempre eren: aneu amb compte amb les persones amb qui parleu i no parleu de política davant de gent que no conegueu; no confieu en algú que acabeu de conèixer i sempre tingueu por... Amb quests consells varem créixer les meves germanes i jo.Quan va començar la primavera àrab a Tunísia a finals del 2010, i després va arribar a Egipte, seguíem els moviments del poble pas a pas a través de la televisió i de les xarxes socials. Un dia, la meva mare ens va dir: si el poble sirià s’aixeca contra aquesta dictadura, Baixar al-Àssad ens matarà i bombardejarà amb una bomba atòmica i seguirà amb la seva vida com si res no hagués passat. I nosaltres creiem en el que deia la mare, perquè això és el que va fer el pare del dictador als anys 80 a Hama, una localitat molt propera a Homs, la meva ciutat.Jo en aquells moments cursava Batxillerat i era una època molt important per a mi perquè havia de treure molt bones notes per poder fer el que volia. Però el que passava al carrer em fascinava. Mai vaig pensar que el poble en un país àrab trencaria el seu silenci i sortiria al carrer cridant contra el President, demanant el canvi, la llibertat i els seus drets, i vaig començar a seguir les notícies amb la meva família, esperant aquest canvi pel nostre país. Afortunadament, van arribar els aires de la primavera àrab a Síria i varem sortir a manifestar-nos, amb les cares cobertes, perquè sabíem que les parets tenien i tenen encara ulls i orelles i hi senten molt bé, sobretot en aquestes ocasions!No teníem armes, érem pacífics, demanàvem llibertat i dignitat i, tal com ens va dir la mare que passaria, van començar a matar i a empresonar totes les veus que s’alçaven contra la dictadura. Sis mesos després, cada dia hi havia més de deu víctimes als carrers: nens, joves, persones grans i dones; ningú es salvava de les bales. I la nostra falta era haver aixecat la veu contra la dictadura que hi havia al govern.La meva mare no volia que sortíssim al carrer a manifestar-nos, ens deia que era perillós i que si t’arrestaven voldries haver mort perquè et torturarien fins que desitgessis morir o et matarien torturant-te. Per això, la meva germana gran i jo sortíem a manifestar-nos amb els amics sense dir res a la nostra mare. I la veritat és que el que sentia llavors era inestimable. Era un sentiment barrejat entre la felicitat i l’alegria d’expressar el que volia com a ésser humà i la por del que podia passar.Durant els anys 2011 i 2013, que va ser quan vam sortir cap a Espanya, van passar moltes coses. Una d’elles va ser que jo em vaig treure el Batxillerat amb bones notes i em vaig matricular a la facultat dels meus somnis, la d’arquitectura; també van passar coses dolentes, una va ser la mort de dos amics meus. A un d’ells el van agafar mentre feia un examen a la universitat; de sobte, van entrar a l’aula i se’l van emportar. Dos dies després van trucar els seus pares perquè l’anessin a recollir dient-los que no havia estat prou valent i que havia mort sota tortura. A l’altre amic una bala el va matar en una manifestació.Un dia, del 2012, quan ja començaven a atacar els barris amb bombardejos, una bomba va matar 30 persones, i quan la gent del voltant va anar a ajudar els ferits, en van tirar una altra i van matar 35 persones més. Dos eren cosins meus, un tenia 32 anys i va deixar orfes dos nens de 4 i 2 anys i l’altre tenia 16 anys. També va morir un conegut de la universitat que era periodista i treballava informant la gent del que passava a les zones assetjades. El seu error va ser voler ajudar els ferits.Durant aquella època treballàvem amb la gent del barri per assegurar-nos que els arribés menjar perquè les forces del règim i els punts de control no deixaven que els aliments arribessin als barris assetjats. Era una cosa molt potent, les nostres mans contra una força molt gran, però ens sentíem molt forts Mai vam sentir por treballant tots junts per ajudar els altres.El que estava passant em va animar a fer-me voluntària de la Mitja Lluna Roja de Síria, i a fer cursos intensius de primers auxilis i d’assistència mèdica.Un dia, en una de les missions amb la Mitja Lluna Roja d’Homs, havíem d’entrar en un barri assetjat per evacuar els civils perquè patien una forta represàlia de les forces del règim. Tot i que teníem tots els permisos en regla i ens acompanyaven els observadors internacionals, ens van començar a disparar, tant als cotxes de la Mitja Lluna Roja com als dels observadors. A un dels meus companys, una bala li va tocar la cama i una dona va morir. Jo em vaig salvar de miracle gràcies a un company que em va protegir. Va ser un moment molt dur que mai oblidaré. Pensava en si moriria o no i en com em sentiria si em tocava una bala. En aquell moment vaig pensar que era una egoista perquè només podia pensar en mi mateixa. Volia tornar a casa i que tot s’acabés.Vam veure la mort amb els nostres propis ulls. Eren moments molt durs. De vegades no enteníem com encara érem vius. Un dia estàvem en el cotxe amb la meva mare tornant de la universitat i ella volia parar al supermercat a comprar alguna cosa, va aparcar al davant, en un lloc on hi havia dos cotxes més. En un no hi havia ningú a dins i a l’altre hi havia el nostre veí, un noi jove de 30 anys que esperava la comanda. Al tornar a casa, que estava a cinc minuts del supermercat, varem sentir el soroll d’una explosió. No sabíem de què es tractava fins que passats uns minuts els activistes del nostre barri van començar a penjar fotos al Facebook de l’explosió d’un cotxe. Era el cotxe que teníem al darrere cinc minuts abans i el nostre veí va morir. No van saber qui era fins que no van trobar la seva documentació perquè tot ell era un bloc negre impossible d’identificar. I nosaltres havíem estat a cinc minuts de morir!Però la vida durant la guerra no era només això. A més del ric de morir d’una bala o per una bomba també hi havia moltes dificultats per l’escassetat d’aigua, de llum i moltes vegades de menjar. No es podien satisfer les necessitats més bàsiques. També el patiment i la humiliació a què estàvem exposats per anar i tornar de la universitat cada dia degut a la gran quantitat de punts de control del règim, un cada deu metres!Degut a tot el que vam passar i per haver vist la mort de tant a prop, vam decidir venir a Espanya. Necessitàvem un respir i tranquil·litat per tornar després a recomençar la nostra vida allà. Teníem l’esperança d’estar uns mesos i tornar a l’octubre a Síria després de les vacances, però no va poder ser: tres mesos després continuaven els bombardejos i el nostre barri estava més assetjat que abans. En aquell moment la meva germana gran i jo vam entendre que no podíem tornar i que havíem de començar aquí una nova vida. La meva mare i la meva germana petita no s’ho volien creure i encara ara no ho entenen. Va ser una decisió molt dura, hem plorat i resat molt perquè això s’acabi i puguem tornar a casa nostra, però hem de ser realistes, no podem canviar la situació en un obrir i tancar d’ulls.Vam haver de començar de zero per sobreviure en la nostra nova vida i ens vam trobar amb noves dificultats. Vam intentar esbrinar com demanar l’asil i aquí va començar el calvari de papers i burocràcia: vam anar a la Creu Roja perquè confiàvem en ella (pel voluntariat que vam fer) i d’allà ens van adreçar a un altre lloc, i a un altre, i a un altre... Tot era nou i ens sentíem en un laberint sense sortida!Vam haver d’aprendre l’idioma soles per integrar-nos en la societat, no teníem l’oportunitat d’estudiar per manca de diners, ni la Creu Roja ens podia pagar la matrícula. Al cap d’un any a Barcelona, una organització ens va pagar uns cursos a l’escola oficial d’idiomes, a mi i a la meva germana. La meva mare, per la seva banda, també s’esforçava per aprendre l’idioma i així poder buscar feina. La meva germana gran buscava feina, la petita estava a l’escola i va haver de repetir tercer d’ESO pel desconeixement de la llengua, i jo intentava traduir i posar en ordre els meus papers i  trobar la manera de matricular-me a la universitat (que no és gratuïta com allà a Síria) per continuar els meus estudis.La vida a l’exili és molt dura i difícil. El fet de marxar de casa i no poder tornar és terrible, és com arrancar una planta o un arbre de la seva terra, és assecar-se i morir una mica cada dia. I en una situació com la nostra encara més, pels bombardejos, perquè hi hem d’afegir la por a perdre algú de la família o algun amic. Però a la vegada tenim sort de continuar vius i hem pogut començar de nou, amb la família al costat i amb bona salut. Hi ha gent que ha perdut parts del seu cos, que ha perdut pares, fills, germans, que ho ha perdut tot. Nens que no tenen ningú. L’any 2013 van entrar a Jordània 8.000 nens sense pares ni cap familiar ni conegut. També molta gent ha mort al Mediterrani i encara en moren cada dia des del 2012.La veritat és que els últims cinc anys de la meva vida han estat una lliçó de com es pot viure amb força i esperança sabent que molta gent no pot viure en les mateixes condicions que tu. A Síria, els kurds i els palestins no tenien ni identitat ni dret a obtenir-la, hi havia una extrema pobresa, gent que no tenia res i ara encara és pitjor. Durant molt de temps vam viure amb una vena als ulls per culpa d’un règim que feia 40 anys que no volia que veiéssim res, que no penséssim ni ens queixéssim.Ara la meva vida segueix sent dura, entre el passat i l’actualitat, però m’hi he d’acostumar i viure amb l’esperança de tornar una altra vegada al meu país. El que vull que sapigueu és que nosaltres, tothom que surt, no ho fa per gust ni per millorar la seva vida, sortim per protegir-nos, per protegir els nens i que tinguin un futur lluny dels barrils i dels bombardejos d’Al-Àssad, de Rússia, d’Iran i dels Estats Units; també lluny de les mans de Daesh, a qui anomeneu Estat Islàmic, que no són ni Estat ni Islàmic. Sortim del perill que vivim cada dia per trobar una vida digna per nosaltres i pels nostres fills que són el futur de la Síria nova, la Síria dels siris, la Síria lliure que tots estem esperant. Estiu de 2016"EndFragment
Informació complementària del plafó 1Shahd: de Síria a Barcelona Testimoni d’una jove siriana refugiada a Barcelona [text complet] "Tot va començar fa sis anys. Quan jo tenia 16 anys, la meva vida a Síria era completament perfecta per una adolescent; tenia tot el que necessitava i tot el que volia. Com qualsevol adolescent d’arreu que tingués la meva edat. Tenia els meus amics i sortia amb ells els caps de setmana i tenia la meva família al costat. Encara que el meu pare ens va deixar soles quan jo tenia 13 anys, vivia en una llar plena d’amor i tranquil·litat i les meves principals preocupacions en aquell moment  eren què em posaria per estar guapa quan sortís amb els amics! Així que, en una frase, no sentia la responsabilitat ni res del que estava passant al meu país. No ignoràvem la situació en general (em refereixo a la situació social i política i a la dictadura que teníem), però no varem ser capaços de canviar l’actualitat en aquell moment. Els meus pares ens van ensenyar des de petites a no parlar de política, ni criticar, ni donar la nostra opinió sobre el President o el règim perquè deien que les parets tenien orelles! I teníem por que ens sentissin parlar. Les parets eren qualsevol persona del teu voltant, podia ser un veí, el teu amic o algú de la teva família, fins i tot un germà o germana. Per això, els consells dels pares sempre eren: aneu amb compte amb les persones amb qui parleu i no parleu de política davant de gent que no conegueu; no confieu en algú que acabeu de conèixer i sempre tingueu por... Amb quests consells varem créixer les meves germanes i jo. Quan va començar la primavera àrab a Tunísia a finals del 2010, i després va arribar a Egipte, seguíem els moviments del poble pas a pas a través de la televisió i de les xarxes socials. Un dia, la meva mare ens va dir: si el poble sirià s’aixeca contra aquesta dictadura, Baixar al-Àssad ens matarà i bombardejarà amb una bomba atòmica i seguirà amb la seva vida com si res no hagués passat. I nosaltres creiem en el que deia la mare, perquè això és el que va fer el pare del dictador als anys 80 a Hama, una localitat molt propera a Homs, la meva ciutat. Jo en aquells moments cursava Batxillerat i era una època molt important per a mi perquè havia de treure molt bones notes per poder fer el que volia. Però el que passava al carrer em fascinava. Mai vaig pensar que el poble en un país àrab trencaria el seu silenci i sortiria al carrer cridant contra el President, demanant el canvi, la llibertat i els seus drets, i vaig començar a seguir les notícies amb la meva família, esperant aquest canvi pel nostre país. Afortunadament, van arribar els aires de la primavera àrab a Síria i varem sortir a manifestar-nos, amb les cares cobertes, perquè sabíem que les parets tenien i tenen encara ulls i orelles i hi senten molt bé, sobretot en aquestes ocasions! No teníem armes, érem pacífics, demanàvem llibertat i dignitat i, tal com ens va dir la mare que passaria, van començar a matar i a empresonar totes les veus que s’alçaven contra la dictadura. Sis mesos després, cada dia hi havia més de deu víctimes als carrers: nens, joves, persones grans i dones; ningú es salvava de les bales. I la nostra falta era haver aixecat la veu contra la dictadura que hi havia al govern. La meva mare no volia que sortíssim al carrer a manifestar-nos, ens deia que era perillós i que si t’arrestaven voldries haver mort perquè et torturarien fins que desitgessis morir o et matarien torturant-te. Per això, la meva germana gran i jo sortíem a manifestar-nos amb els amics sense dir res a la nostra mare. I la veritat és que el que sentia llavors era inestimable. Era un sentiment barrejat entre la felicitat i l’alegria d’expressar el que volia com a ésser humà i la por del que podia passar. Durant els anys 2011 i 2013, que va ser quan vam sortir cap a Espanya, van passar moltes coses. Una d’elles va ser que jo em vaig treure el Batxillerat amb bones notes i em vaig matricular a la facultat dels meus somnis, la d’arquitectura; també van passar coses dolentes, una va ser la mort de dos amics meus. A un d’ells el van agafar mentre feia un examen a la universitat; de sobte, van entrar a l’aula i se’l van emportar. Dos dies després van trucar els seus pares perquè l’anessin a recollir dient-los que no havia estat prou valent i que havia mort sota tortura. A l’altre amic una bala el va matar en una manifestació. Un dia, del 2012, quan ja començaven a atacar els barris amb bombardejos, una bomba va matar 30 persones, i quan la gent del voltant va anar a ajudar els ferits, en van tirar una altra i van matar 35 persones més. Dos eren cosins meus, un tenia 32 anys i va deixar orfes dos nens de 4 i 2 anys i l’altre tenia 16 anys. També va morir un conegut de la universitat que era periodista i treballava informant la gent del que passava a les zones assetjades. El seu error va ser voler ajudar els ferits. Durant aquella època treballàvem amb la gent del barri per assegurar-nos que els arribés menjar perquè les forces del règim i els punts de control no deixaven que els aliments arribessin als barris assetjats. Era una cosa molt potent, les nostres mans contra una força molt gran, però ens sentíem molt forts Mai vam sentir por treballant tots junts per ajudar els altres. El que estava passant em va animar a fer-me voluntària de la Mitja Lluna Roja de Síria, i a fer cursos intensius de primers auxilis i d’assistència mèdica. Un dia, en una de les missions amb la Mitja Lluna Roja d’Homs, havíem d’entrar en un barri assetjat per evacuar els civils perquè patien una forta represàlia de les forces del règim. Tot i que teníem tots els permisos en regla i ens acompanyaven els observadors internacionals, ens van començar a disparar, tant als cotxes de la Mitja Lluna Roja com als dels observadors. A un dels meus companys, una bala li va tocar la cama i una dona va morir. Jo em vaig salvar de miracle gràcies a un company que em va protegir. Va ser un moment molt dur que mai oblidaré. Pensava en si moriria o no i en com em sentiria si em tocava una bala. En aquell moment vaig pensar que era una egoista perquè només podia pensar en mi mateixa. Volia tornar a casa i que tot s’acabés. Vam veure la mort amb els nostres propis ulls. Eren moments molt durs. De vegades no enteníem com encara érem vius. Un dia estàvem en el cotxe amb la meva mare tornant de la universitat i ella volia parar al supermercat a comprar alguna cosa, va aparcar al davant, en un lloc on hi havia dos cotxes més. En un no hi havia ningú a dins i a l’altre hi havia el nostre veí, un noi jove de 30 anys que esperava la comanda. Al tornar a casa, que estava a cinc minuts del supermercat, varem sentir el soroll d’una explosió. No sabíem de què es tractava fins que passats uns minuts els activistes del nostre barri van començar a penjar fotos al Facebook de l’explosió d’un cotxe. Era el cotxe que teníem al darrere cinc minuts abans i el nostre veí va morir. No van saber qui era fins que no van trobar la seva documentació perquè tot ell era un bloc negre impossible d’identificar. I nosaltres havíem estat a cinc minuts de morir! Però la vida durant la guerra no era només això. A més del ric de morir d’una bala o per una bomba també hi havia moltes dificultats per l’escassetat d’aigua, de llum i moltes vegades de menjar. No es podien satisfer les necessitats més bàsiques. També el patiment i la humiliació a què estàvem exposats per anar i tornar de la universitat cada dia degut a la gran quantitat de punts de control del règim, un cada deu metres! Degut a tot el que vam passar i per haver vist la mort de tant a prop, vam decidir venir a Espanya. Necessitàvem un respir i tranquil·litat per tornar després a recomençar la nostra vida allà. Teníem l’esperança d’estar uns mesos i tornar a l’octubre a Síria després de les vacances, però no va poder ser: tres mesos després continuaven els bombardejos i el nostre barri estava més assetjat que abans. En aquell moment la meva germana gran i jo vam entendre que no podíem tornar i que havíem de començar aquí una nova vida. La meva mare i la meva germana petita no s’ho volien creure i encara ara no ho entenen. Va ser una decisió molt dura, hem plorat i resat molt perquè això s’acabi i puguem tornar a casa nostra, però hem de ser realistes, no podem canviar la situació en un obrir i tancar d’ulls. Vam haver de començar de zero per sobreviure en la nostra nova vida i ens vam trobar amb noves dificultats. Vam intentar esbrinar com demanar l’asil i aquí va començar el calvari de papers i burocràcia: vam anar a la Creu Roja perquè confiàvem en ella (pel voluntariat que vam fer) i d’allà ens van adreçar a un altre lloc, i a un altre, i a un altre... Tot era nou i ens sentíem en un laberint sense sortida! Vam haver d’aprendre l’idioma soles per integrar-nos en la societat, no teníem l’oportunitat d’estudiar per manca de diners, ni la Creu Roja ens podia pagar la matrícula. Al cap d’un any a Barcelona, una organització ens va pagar uns cursos a l’escola oficial d’idiomes, a mi i a la meva germana. La meva mare, per la seva banda, també s’esforçava per aprendre l’idioma i així poder buscar feina. La meva germana gran buscava feina, la petita estava a l’escola i va haver de repetir tercer d’ESO pel desconeixement de la llengua, i jo intentava traduir i posar en ordre els meus papers i  trobar la manera de matricular-me a la universitat (que no és gratuïta com allà a Síria) per continuar els meus estudis. La vida a l’exili és molt dura i difícil. El fet de marxar de casa i no poder tornar és terrible, és com arrancar una planta o un arbre de la seva terra, és assecar-se i morir una mica cada dia. I en una situació com la nostra encara més, pels bombardejos, perquè hi hem d’afegir la por a perdre algú de la família o algun amic. Però a la vegada tenim sort de continuar vius i hem pogut començar de nou, amb la família al costat i amb bona salut. Hi ha gent que ha perdut parts del seu cos, que ha perdut pares, fills, germans, que ho ha perdut tot. Nens que no tenen ningú. L’any 2013 van entrar a Jordània 8.000 nens sense pares ni cap familiar ni conegut. També molta gent ha mort al Mediterrani i encara en moren cada dia des del 2012. La veritat és que els últims cinc anys de la meva vida han estat una lliçó de com es pot viure amb força i esperança sabent que molta gent no pot viure en les mateixes condicions que tu. A Síria, els kurds i els palestins no tenien ni identitat ni dret a obtenir-la, hi havia una extrema pobresa, gent que no tenia res i ara encara és pitjor. Durant molt de temps vam viure amb una vena als ulls per culpa d’un règim que feia 40 anys que no volia que veiéssim res, que no penséssim ni ens queixéssim. Ara la meva vida segueix sent dura, entre el passat i l’actualitat, però m’hi he d’acostumar i viure amb l’esperança de tornar una altra vegada al meu país. El que vull que sapigueu és que nosaltres, tothom que surt, no ho fa per gust ni per millorar la seva vida, sortim per protegir-nos, per protegir els nens i que tinguin un futur lluny dels barrils i dels bombardejos d’Al-Àssad, de Rússia, d’Iran i dels Estats Units; també lluny de les mans de Daesh, a qui anomeneu Estat Islàmic, que no són ni Estat ni Islàmic. Sortim del perill que vivim cada dia per trobar una vida digna per nosaltres i pels nostres fills que són el futur de la Síria nova, la Síria dels siris, la Síria lliure que tots estem esperant.   Estiu de 2016" EndFragment
Informació complementària del plafó 3Nombre de refugiats per 1000 habitants2015EndFragment
Font: ACNUR
Nauru
Informació complementària del plafó 3 Nombre de refugiats per 1000 habitants2015EndFragment
Turquia
Suècia
Líban
Sudan del Sud
Malta
Txad
Jordània
Mauritània
Djibuti
Informació complementària del plafó 6EndFragment
Font: SIPRI
Informació complementària del plafó 3 EndFragment
Aquesta exposició ha estat elaborada per FundiPau amb el suport de:
PRESENTACIÓReivindicar el dret d’asil, fomentar l’acollida i generar actituds solidàries cap als refugiats que s'escapen de la violència, és imprescindible. Però és insuficient. Cal treballar sobre les causes que aboquen milions de persones a fugir de casa. No podem deixar que els conflictes s’eternitzin, ni promoure guerres que acaben provocant desastres humanitaris, ni ignorar el patiment de milers de persones en molts llocs del planeta. L’exposició Refugiats, per què? vol ampliar la mirada més enllà de la reacció solidària davant la crisi de refugiats dels darrers anys i contribuir a promoure canvis globals i estructurals que facin possible posar fi a les causes que cada dia obliguen milers persones a fugir de casa seva. Perquè ningú no vol ser refugiat. EndFragment
5 Un món de conflictes armats
Enllaços d'interès
ON ES POT VEURE
Si esteu interessats en l’exposició, consulteu la disponibilitat, preu i condicions a Virginia Garzón vgarzon@fundipau.org 93 302 51 29. 
En aquest enllaç trobareu més informació sobre Brian Bilston, l’autor d’aquest poema.    https://brianbilston.com
Informació complementària
3 65.300.000
7 Acollir...
8 ...i prevenir
6 Armes: el fuel dels conflictes 
4 Fugint de la guerra
En aquest enllaç de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) trobareu la informació actualitzada de les arribades de refugiats pel mar mediterrani.   http://data.unhcr.org/mediterranean/regional.php
CONTACTE
L'EXPOSICIÓ
2 Europa, un bon refugi?
9 Una obra amb 4 actors
Per a més informació, podeu consultar: . El capítol sobre conflictes de l’Anuari del SIPRI:http://www.sipriyearbook.org/view/9780198737810/sipri-9780198737810-chapter-4.xml?rskey=fFPQOM&result=5&q=conflicts(En anglès i cal subscripció) Podeu llegir els resums (en català i castellà) que, a FundiPau, en fem cada any: http://fundipau.org/anuari-sipri . L’Anuari ‘Alerta!’ Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau que que elabora cada any l’Escola de Cultura de Pau de la UAB:(consultable on-line, en castellà)http://escolapau.uab.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=532%3Aanuarios-alerta&catid=46&Itemid=66&lang=ca
10 De dalt a baix o de baix a dalt? 
Una exposició de: 
Pots consultar més informació sobre el Tractat sobre Comerç d’Armes a:https://fundipau.org/tca/
En aquest enllaç de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) trobareu l’informe “Tendències Globals. Desplaçaments Forçats el 2015”.   http://www.acnur.es/PDF/TendenciasGlobales2015.pdf 
Documentació de referència . Declaració Universal dels Drets Humans adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948: http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/cln.pdf . Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951http://www.acnur.org/fileadmin/scripts/doc.php?file=fileadmin/Documentos/BDL/2001/0005 Iniciatives de defensa acollida dels refugiats . El món local coopera amb les persones refugiades (Fons Català de Cooperació):http://monlocalrefugiats.weebly.com/ . Barcelona, Ciutat refugi (Ajuntament de Barcelona): http://ciutatrefugi.barcelona/ . La Xarxa Asil.Cat (plataforma d’entitats): www.asil.cat . Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat: http://www.ccar.cat/ . Fundació ACSAR: http://www.fundacioacsar.org/ . Comité Català de l’ACNUR: http://www.joemdicbrisa.org/ca/sobre . El treball sobre els refugiats de la Fede.cat, organitzacions per la justícia global: http://www.lafede.cat/crisi-dels-refugiats/ . Stop Mare Mortum, Plataforma Aturem el genocidi al mar mediterrani: https://stopmaremortum.org/
En aquest enllaç de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) trobareu informació sobre les tendències en la despesa militar mundial el 2015.    https://www.sipri.org/sites/default/files/EMBARGO%20FS1604%20Milex%202015.pdf  En aquest enllaç de FundiPau hi trobareu els informes de seguiment de les vendes espanyoles d’armes fets per les ONG Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermón per comprovar si s’ajusten a la Llei espanyola d’armes de l’any 2007.  http://fundipau.org/informes-de-seguiment-de-la-llei-fets-per-les-ong/  (En aquest plafó hi haurà codi QR que remetrà a dos quadres. Són els que trobaràs a la plana 17 del resum de l’anuari SIPRI 2015 (http://fundipau.org/wp-content/uploads/2013/02/YB-15-Summary-CAT-DRAFT_v_5.pdf) 
1 Shahd: de Síria a Barcelona 
PRESENTACIÓ
En aquest enllaç de l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) trobareu informació sobre les tendències en la despesa militar mundial el 2015.    https://www.sipri.org/sites/default/files/EMBARGO%20FS1604%20Milex%202015.pdf  En aquest enllaç de FundiPau hi trobareu els informes de seguiment de les vendes espanyoles d’armes fets per les ONG Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermón per comprovar si s’ajusten a la Llei espanyola d’armes de l’any 2007.  http://fundipau.org/informes-de-seguiment-de-la-llei-fets-per-les-ong/  (En aquest plafó hi haurà codi QR que remetrà a dos quadres. Són els que trobaràs a la plana 17 del resum de l’anuari SIPRI 2015 (http://fundipau.org/wp-content/uploads/2013/02/YB-15-Summary-CAT-DRAFT_v_5.pdf)                                                                                                                                       <<
PRESENTACIÓReivindicar el dret d’asil, fomentar l’acollida i generar actituds solidàries cap als refugiats que s'escapen de la violència, és imprescindible. Però és insuficient. Cal treballar sobre les causes que aboquen milions de persones a fugir de casa. No podem deixar que els conflictes s’eternitzin, ni promoure guerres que acaben provocant desastres humanitaris, ni ignorar el patiment de milers de persones en molts llocs del planeta. L’exposició Refugiats, per què? vol ampliar la mirada més enllà de la reacció solidària davant la crisi de refugiats dels darrers anys i contribuir a promoure canvis globals i estructurals que facin possible posar fi a les causes que cada dia obliguen milers persones a fugir de casa seva. Perquè ningú no vol ser refugiat. EndFragment
Aquesta exposició ha estat elaborada per FundiPau amb el suport de:
Documentació de referència . Declaració Universal dels Drets Humans adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948: http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/cln.pdf . Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951http://www.acnur.org/fileadmin/scripts/doc.php?file=fileadmin/Documentos/BDL/2001/0005 Iniciatives de defensa acollida dels refugiats . El món local coopera amb les persones refugiades (Fons Català de Cooperació):http://monlocalrefugiats.weebly.com/ . Barcelona, Ciutat refugi (Ajuntament de Barcelona): http://ciutatrefugi.barcelona/ . La Xarxa Asil.Cat (plataforma d’entitats): www.asil.cat . Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat: http://www.ccar.cat/ . Fundació ACSAR: http://www.fundacioacsar.org/ . Comité Català de l’ACNUR: http://www.joemdicbrisa.org/ca/sobre . El treball sobre els refugiats de la Fede.cat, organitzacions per la justícia global: http://www.lafede.cat/crisi-dels-refugiats/ . Stop Mare Mortum, Plataforma Aturem el genocidi al mar mediterrani: https://stopmaremortum.org/                                                                                                                                                      <<
En aquest enllaç de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) trobareu la informació actualitzada de les arribades de refugiats pel mar mediterrani.   http://data.unhcr.org/mediterranean/regional.php                                                                                                                                      <<
9 Una obra amb 4 actors
Pots consultar més informació sobre el Tractat sobre Comerç d’Armes a:https://fundipau.org/tca/                                                                                                                                      <<
Per a més informació, podeu consultar: . El capítol sobre conflictes de l’Anuari del SIPRI:http://www.sipriyearbook.org/view/9780198737810/sipri-9780198737810-chapter-4.xml?rskey=fFPQOM&result=5&q=conflicts(En anglès i cal subscripció) Podeu llegir els resums (en català i castellà) que, a FundiPau, en fem cada any: http://fundipau.org/anuari-sipri . L’Anuari ‘Alerta!’ Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau que que elabora cada any l’Escola de Cultura de Pau de la UAB:(consultable on-line, en castellà)http://escolapau.uab.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=532%3Aanuarios-alerta&catid=46&Itemid=66&lang=ca                                                                                                                            <<
En aquest enllaç de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) trobareu l’informe “Tendències Globals. Desplaçaments Forçats el 2015”.   http://www.acnur.es/PDF/TendenciasGlobales2015.pdf                                                                                                                                       <<
En aquest enllaç trobareu més informació sobre Brian Bilston, l’autor d’aquest poema.    https://brianbilston.com                                                                                                                                                         <<