Antoni Soler Ricart, activista per la pau i membre de FundiPau alerta que si preparem la guerra, tindrem guerra. La tasca fonamental per aturar les guerres, igual que en els incendis forestals, s’ha de fer abans que comencin.
‘Ahora és antes‘ a la revista Alandar
Versió en català:
ARA ÉS ABANS!
Una història repetida mil vegades: esclata una guerra, comencem a veure morts, ferits, cases destruïdes, famílies trencades, persones fugint, desplaçades, a la recerca d’un refugi incert. Un dolor immens i indescriptible que ens esfereeix i ens escandalitza. I sempre una pregunta que ens brota d’aquest dolor: com ho aturem?
Sempre hi ha la terrible resposta de qui proposa aturar la guerra amb més guerra. Les dues parts invoquen el dret a la defensa. Acumulació ingent d’armament letal, mobilització de persones i recursos. La guerra s’acarnissa, s’encalla, s’allarga. Els morts, els ferits i la destrucció es multipliquen. L’horror s’expandeix.
També hi ha aquells que giren la mirada cap al moviment pacifista i pregunten: Vosaltres què hi dieu? I allò que hi podem dir, també sempre és el mateix. Ho podem resumir en dos grups d’argumentacions:
1) No alimentem més la guerra, desactivem-la, deixem d’aportar-hi armes; intensifiquem seriosament els esforços diplomàtics i les pressions, busquem una solució justa per a tothom en lloc de buscar quin benefici en podem treure; donem suport a les iniciatives de pau que sorgeixen des de l’interior de cada contendent; alto el foc i negociacions, etc. Si aquells que defensen l’ús de la violència i les armes, alhora no treballen intensament en cap d’aquestes iniciatives, com podran justificar la seva aposta?
2) Ara ja hem fet tard! La feina fonamental per aturar les guerres, igual que els incendis forestals, s’ha de fer abans que comencin; quan arriben les primeres bombes i els primers morts tot esdevé molt més difícil; les ferides, el dolor i l’odi són obstacles afegits; era abans que ens havíem d’haver mobilitzat i evitar l’escalada que ha desembocat en la guerra, en lloc de mirar cap a una altra banda o, pitjor encara, atiar la tensió en l’afany depredador d’aconseguir el màxim avantatge econòmic i geoestratègic; era abans que ens havíem d’haver dotat d’instruments més civilitzats i racionals per afrontar els conflictes.
Aquells que pensen que sí, que lamentablement ja hem fet tard i que ara no tenim més remei que emprar les armes, encara que sigui dolorós, haurien de prendre el compromís seriós de preparar i construir instruments i mecanismes de prevenció, resolució i transformació dels conflictes, perquè la pròxima vegada no ens torni a agafar sense haver fet els deures. Si no és així, hem de creure que aquest sistema pervers i assassí d’afrontar els conflictes, ja els està bé. De fet, potser és que hi fan grans negocis i ells no hi posen els morts.
Articles amb aquest o amb continguts similars, més o menys desenvolupats i argumentats, els hem escrit desenes de vegades.
Ara ens trobem en un moment històric amb una trentena de conflictes armats al món. A Europa fonamentalment parlem de Gaza i d’Ucraïna, perquè ens són més propers i potser ens poden afectar més. De fet, els dirigents europeus i de l’OTAN ens diuen que hi ha un risc cert que les coses es compliquin, que el conflicte es generalitzi i ens trobem immersos en una guerra d’abast global, que tindria un escenari important en territori europeu. La pregunta és pertinent: Com hauríem de preparar-nos per afrontar aquest risc? Perquè és ara, abans que esclati aquesta guerra amb què ens amenacen, que cal actuar. Però actuar com?
Ara és abans! Ara és aquest abans en el qual serà imprescindible haver actuat. Ara és quan cada paraula pronunciada o callada, cada decisió presa o omesa, cada passa o cada immobilisme, aguditza la tensió o l’apaivaga, agreuja l’enfrontament o ens acosta a l’entesa, ens avança indefectiblement cap a una gran guerra generalitzada, fins i tot potser nuclear, o ens porta cap a un futur en pau.
Malauradament, tot sembla indicar, paraules, decisions i fets, que no anem bé. Mirem alguns indicadors, en titulars, sense cap pretensió de rigor ni d’exhaustivitat:
* Declivi nord-americà, que se sent amenaçat per la puixança xinesa i busca reafirmar i consolidar el seu poder hegemònic.
* Puixança xinesa, rivalitat amb USA: bases nord-americanes a Japó, Corea del Sud, Filipines, Tailàndia, Austràlia, etc. Conflicte de Taiwan.
* Declivi rus, que no es conforma a ser un comparsa humiliat i vol fer valdre el seu estatus de potència, almenys militar.
*Encerclament de Rússia amb el creixement de la UE i de l’OTAN (tots els antics aliats del Pacte de Varsòvia, repúbliques bàltiques, Finlàndia, Suècia, tempteigs a Ucraïna i Geòrgia). Aïllament i enfrontament, en lloc d’incloure-la en un projecte comú, com en algun moment, després de la guerra freda, s’havia proposat.
* Invasió russa de Crimea i d’Ucraïna. Guerra a Ucraïna (ja des del 2014 a les repúbliques de l’est). Enfrontament de tot occident amb Rússia, a través d’Ucraïna.
* Escalada de la implicació occidental en aquest enfrontament: aïllament i sancions, suport armamentístic creixent, armament pesant (tancs, avions, etc.), armes capaces de penetrar en territori rus, autorització per usar-les en territori rus. Es van succeint nous passos en l’escalada.
* Campanya de comunicació de tots els líders i mitjans de «preguerra»: hi ha una amenaça real, cal armar-se, economia de guerra, incentivar la despesa militar (alhora que es posa límits a la despesa social), atiar la por, disseny de l’enemic que és un perill per a nosaltres i ens hem de defensar.
* Auge militarista: enorme augment de la despesa militar, propostes de tornar al servei militar obligatori. Escassa reacció popular, acceptació o conformisme fatalista.
* Entusiasme i suport mediàtic a aquesta tendència. Silenci mediàtic a les reaccions, manifestacions i campanyes d’oposició, molt més nombroses i freqüents del que es publica, que no arriben a la població ni a l’opinió pública.
* …
Però, a canvi, què hi ha d’intents seriosos de rebaixar les tensions? Què hi ha de recerca sincera d’entesa? És evident que, en el món globalitzat que vivim, totes les economies estan estretament interconnectades. Ho hem vist amb el gas rus (ara Europa el compra molt més car a USA). No diguem de tota la producció que, empesos per l’avarícia del màxim benefici, hem deixat en mans de la Xina, de la qual depenem absolutament.
Si a Europa, després de segles d’enfrontaments i guerres, hem après que l’entesa i la col·laboració ens proporcionen més pau i més riquesa, per què no intentem d’avançar pel mateix camí amb Rússia i Xina? Per què no incloure’ls en lloc d’excloure’ls i enfrontar-nos-hi? Pel camí de l’enfrontament hi tenim molt a perdre i molt poc a guanyar.
És evident que la voracitat insaciable del sistema econòmic i l’interès lucratiu del poderosíssim complex industrial militar, amb un horitzó d’uns guanys astronòmics, ens empenyen a l’enfrontament suïcida. Però, els governs, com es pleguen tan servilment a aquestes pressions? Com poden defensar que actuen per interès de la ciutadania? La ciutadania és qui hi posarà els morts i la misèria. Només una reacció ciutadana, contundent i massiva pot aturar les immenses forces que es freguen les mans amb el negoci que preveuen.
Se’ns torna a repetir aquella dita nefasta de «Si vols la pau prepara la guerra». Si preparem la guerra tindrem guerra. La història demostra que etapes de creixement de l’armamentisme sempre han precedit a l’esclat de la guerra. Naturalment, si preparem la guerra tindrem guerra! Llavors ens lamentarem.
La història repetida mil vegades. Sabrem evitar la propera? Qui prepara la pau? Ara és abans!
Antoni Soler Ricart
