Un article d’Albert Caramés Boada, director de FundiPau
No ens enganyem: vivim temps complicats per la seguretat internacional. La geopolítica actual està dominada per una lògica de confrontació, on la seguretat es concep des de l’amenaça i la dissuasió. Lluny d’una aproximació que fomenti el diàleg i la construcció de pau, el debat global segueix centrat en qui té la raó i com castigar qui no la té—un enfocament que alguns anomenen “egopolítica”.
El que es presenta com una possible estratègia per a la pau a Ucraïna s’ha anat traduint, una vegada més, en una dinàmica de legitimació geopolítica. Acords fallits, compensacions per l’ajuda militar rebuda, moviments polítics que fa uns mesos haurien semblat impensables (com les aproximacions entre Trump i Putin) i, sobretot, una resposta de la Unió Europea que no satisfà ningú. No satisfà qui espera una Europa unida i ferma, però molt menys encara als moviments per la pau, que veuen com la militarització segueix sent l’única resposta davant dels conflictes.
En aquest escenari, i en plena crisi del deute, la reorientació de la vella Europa cap al “rearmament” inclou mesures preocupants, com la flexibilització del deute o la incorporació del sector privat en matèries de seguretat i defensa. Mentrestant, a escala local, la cooperació internacional es veu cada vegada més qüestionada per veus reaccionàries i populistes. Teixir comunitat, ser resilients, organitzar-se i resistir esdevenen accions imprescindibles en aquest moment.
Davant dels grans reptes als quals ens enfrontem, les agendes internacionals de pau ens ofereixen eines valuoses per reflexionar i actuar des de la societat i les institucions catalanes. En aquest sentit, cal destacar el Pacte del Futur del Secretari General de l’ONU, debatut i aprovat el setembre de 2024, que planteja un camí compartit cap a un món més just, segur i sostenible. Tot i que el Pacte no es va concebre com una mera reforma de les Nacions Unides, sinó com una proposta transformadora per afrontar els desafiaments de l’arquitectura global de pau i seguretat, el text final té més solidesa en l’anàlisi de la situació actual que en les recomanacions concretes. Això el fa caure en el risc de descriure la fragmentació geopolítica més que d’abordar-la amb mesures efectives.
Un llegat pacifista a preservar
En aquest context, Catalunya compta amb un petit tresor que cal preservar: una tradició antimilitarista i pacifista arrelada. Ja al segle XX, abans del franquisme, hi havia moviments en aquesta direcció, que es van intensificar amb la lluita per la insubmissió, la mobilització contra l’entrada a l’OTAN i el “No a la guerra” de 2003. Aquell mateix any, Catalunya va aprovar la primera Llei de Foment de la Pau de l’Estat espanyol.
Aquesta llei, tot i ser pionera i reflectir un teixit associatiu actiu i compromès, ha demostrat tenir mancances. No ha anat acompanyada d’un cos normatiu i de recursos suficients per desenvolupar polítiques efectives de prevenció de conflictes i construcció de pau a escala internacional, ni per consolidar la convivència i combatre l’odi i la discriminació a casa nostra.
Davant d’aquest repte, la societat civil—tant organitzada com no, i independentment de si treballa explícitament per la pau—té una oportunitat per impulsar propostes que fomentin una cultura de pau en un sentit ampli: des de l’educació fins a la comunicació, passant per la prevenció de tot tipus de violències. Això implica apostar per models de seguretat compartits, desmilitaritzar l’espai públic, reorientar les polítiques d’asil i migració i aplicar mètodes restauratius per a una justícia i seguretat més inclusives.
Els petits tresors cal cuidar-los, protegir-los i fer-los créixer. Ara és el moment de remar plegats per fer-los una realitat duradora.
