Un article de Bernat Baena, col·laborador a FundiPau
L’impacte d’una guerra sobre els civils es continua adreçant com a un tema secundari. S’entén més com un assumpte de legitimitat que una preocupació real per la seguretat de la població. En una època on el reforç de les capacitats militars dels països europeus està en boca de tothom, les conseqüències d’una escalada bèl·lica s’obvien. Des de les altes esferes fins a certs sectors de la societat, el reforçament militar dels estats és vist com un pas endavant per poder respondre davant d’un possible atac rus o d’altres potències enemigues. Però què passaria amb els ciutadans en el cada cop menys hipotètic escenari d’un atac per part d’un altre estat?
La solució de la UE és clara, un kit de supervivència de 72 hores. El 26 de març es va exposar aquesta iniciativa dins de les directrius de l’estratègia de preparació de la Unió Europea. Una mesura més que busca contrarestar la preocupació davant les narratives d’una possible tercera guerra mundial. Hadja Lahbib, comissària d’Ajuda Humanitària i Gestió de Crisis, va defensar la proposta argumentant que lluny d’alarmar la població es busca que els països de la UE facin un pas endavant per preparar als seus ciutadans davant d’amenaces cada cop més grans. El kit hauria de permetre que la població fos autosuficient durant un mínim de 72 hores en cas de quedar-se sense subministraments essencials per part de l’estat. Aquest inclouria aigua, aliments, medicaments i material de primers auxilis per garantir la subsistència en cas de crisis.
El kit busca donar respostes en situacions d’emergència, però i si l’amenaça fos un atac amb armes nuclears? Davant la destrucció total, un kit de supervivència seria tan útil com una tireta en una hemorràgia. La realitat és que no hi ha cap protecció efectiva davant una amenaça d’aquesta magnitud. És evident que la iniciativa de la Unió Europea no està pensada per aquest escenari, però posa de manifest el full de ruta dels estats. En comptes d’abordar de manera realista les conseqüències d’un conflicte que podria desembocar en l’ús d’armes nuclears, els dirigents polítics es refugien en solucions parcials. El kit de supervivència és un exemple més dins de les propostes de minimitzar els efectes de la guerra en comptes de tractar la problemàtica del conflicte en si.
El sistema internacional està basat en una contradicció evident: es pretén protegir a la humanitat mitjançant la teoria de la destrucció mútua assegurada. Un paradigma sostingut per l’amenaça constant i una cursa armamentista sense límits. L’augment de la despesa militar, lluny de garantir més seguretat, incrementa el risc d’una guerra. Davant l’escalada de tensions, la modernització dels arsenals nuclears i l’actual imprevisibilitat dels líders de les grans potències mundials, un kit de supervivència no només és insuficient, sinó que reflecteix la poca consideració que es té envers la protecció de la ciutadania. Els estats que defensen aquest model de seguretat ignoren solucions que vagin més enllà de la doctrina de la dissuasió nuclear, impossibilitant abordar l’amenaça nuclear de manera real, efectiva i en tota la seva dimensió. Es prioritzen propostes útils en conflictes de menor escala perquè són més assumibles políticament i perquè implicar-se de debò en la qüestió nuclear resultaria incòmode.
La defensa d’aquest model es basa en la convicció que no s’arribarà a una situació límit, ja que, suposadament, hi ha mecanismes diplomàtics entre estats que ho evitaran. En última instància, es pressuposa que els líders actuaran de manera racional, encara que sigui en detriment dels seus propis interessos. Aquest discurs no podria estar més allunyat de la realitat. El gener de 2025, el Bulletin of the Atomic Scientists va situar el Doomsday Clock a 89 segons de la mitjanit, el punt més pròxim a l’autodestrucció de la història. Lluny de ser una exageració, aquest fet reflecteix el perill real al qual ens enfrontem. Quan es compleixen 80 anys de la catàstrofe humanitària d’Hiroshima i Nagasaki, el record de les conseqüències de l’armament nuclear s’ha esvaït tant de l’opinió pública com entre els dirigents polítics.
Els afectats per aquelles bombes, coneguts popularment com a hibakusha, no només no haurien trobat cap utilitat en un kit de supervivència, sinó que els efectes de les bombes continuen sent visibles en els seus fills, nets i, probablement, en la pròxima generació. Tant Kazakhstan com les illes Kiribati van expressar, durant la Tercera Reunió dels Estats Membres del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (del 3 al 7 de març), que les zones afectades per les proves nuclears durant la Guerra Freda pateixen encara avui un llegat devastador. Malalties, càncers, disfuncions reproductives i defectes de naixement continuen afectant la població d’estats que van rebre les conseqüències de manera indirecta.
És cert que per a la població dels països europeus aquestes situacions ens queden molt lluny. No obstant, hi ha una cosa segura: mentre existeixin armes nuclears ningú estarà segur. L’anunci del kit de supervivència no és més que un pas endavant cap a la normalització de l’amenaça bèl·lica i un avís implícit a la població que el risc d’un conflicte real existeix. Encara que en crisis passades es va aconseguir evitar el desastre nuclear, el pròxim cop podria no ser així. Per aquest motiu, més enllà de discutir com minimitzar l’impacte de la guerra sobre els civils, la millor manera de garantir la seva seguretat depèn d’eliminar les armes que podrien acabar amb la humanitat tal com la coneixem.
