Un article de Xavi Martí-González, membre del patronat de FundiPau
En un context mundial on el militarisme, el nacionalisme econòmic i l’iliberalisme han esdevingut la norma, la iniciativa del Pacte per al Futur, impulsada per Nacions Unides el 2024 amb l’objectiu de renovar el compromís internacional amb el multilateralisme i la cooperació internacional per fer front als principals desafiaments globals del segle vint-i-ú, malauradament ressona anacrònica. El Pacte gira al voltant de cinc eixos: el desenvolupament sostenible, en línia amb l’Agenda 2030 i l’acció climàtica, i el seu finançament; la pau i la seguretat internacional, enfortint la prevenció de conflictes i el paper de Nacions Unides; el foment de la ciència, la tecnologia i la innovació, promovent l’ús ètic i inclusiu de les tecnologies emergents; el focus en la joventut i les generacions futures, incloent la seva veu i el pensar a llarg termini; i la promoció d’una governança mundial més justa, reformant les institucions internacionals perquè siguin més representatives i eficaces.
Els objectius són ben lloables, gairebé prenen un caire de resistència política front l’anarco-capitalisme emergent que enalteix l’expansionisme, l’omnipresència del lliure mercat, del poder corporatiu i ciber-tecnocràtic, alhora que nega el canvi climàtic, les diversitats i el racisme, entre d’altres.
Tot i que el Pacte revela un compromís dels Estats per la cooperació i es fa una crida a l’acció (s’inclouen cinquanta-vuit accions específiques en els àmbits abans esmentats), malauradament estem massa acostumats a la ineficàcia d’aquests acords, que sovint no van més enllà de la retòrica, tendeixen a ser reiteratius i poques vegades generen canvis significatius. L’element que genera més escepticisme és la manca d’un mecanisme efectiu, jurídicament vinculant, de retiment de comptes en cas que els Estats incompleixin els seus compromisos, com ja s’ha vist en processos anteriors (els ODM, el ODS, el 0,7%, etc.). Només cal observar l’absoluta incapacitat de Nacions Unides per protegir les persones en el genocidi de Gaza o en la guerra a Ucraïna, i comprovar com res ha canviat a millor en aquests dos conflictes des de què es va signar el Pacte.
Com denuncien alguns col·lectius de la societat civil, una altra crítica al Pacte per al Futur és el risc de reproduir les desigualtats de poder entre el Nord i el Sud Global, atès que aquesta governança global més justa que es promulga no va acompanyada de la revisió dels processos i espais de decisió tradicionals (estatals), on les organitzacions de la societat civil o els pobles indígenes tenen escassa representativitat. Alhora, es ressalta la manca d’una anàlisi més completa sobre els riscos associats a l’accés i a l’ús de les noves tecnologies, el que podria aprofundir les desigualtats existents, o també la suavització en el llenguatge utilitzat per abordar les qüestions de gènere i els drets humans, el que reflecteix els límits sobre el caràcter transformador real d’aquesta proposta.
Afrontar de manera efectiva els grans reptes globals de futur (i de present), molts d’ells interconnectats, superen la capacitats dels Estats. Requereix un esforç multilateral basat en la cooperació com a mitjà i en la justícia global com a destí (i com a camí), un multilateralisme actiu multinivell i multiactor, incloent als actors no estatals, que es fonamenti sobre una revisió crítica de les causes estructurals que reprodueixen les desigualtats, les injustícies i els conflictes. Una revisió que, a nivell concret, passi per la reforma (urgent) del Consell de Seguretat de Nacions Unides, l’arquitectura financera internacional, i en general, els mecanismes de governança dels béns comuns globals.
