Un article d’Antoni Soler Ricart, membre de FundiPau
El proper dilluns, dia 14 d’abril, tindrà lloc la primera sessió deliberativa del Fòrum Català de Pau. Tractarà el primer dels cinc eixos en què s’ha organitzat aquest procés participatiu: la Cultura de Pau. No hi ha manera millor de començar.
Els que ens movem en aquest àmbit del treball per la pau sabem prou bé que ni la guerra ni la pau són fets casuals que apareguin sense més ni més. Tant l’una com l’altra són el final de camins ben diferents que venen de lluny. Johan Galtung, fa ja molts anys, parlava que qualsevol conducta humana, que és la part visible de la història, té sempre dues arrels que romanen menys visibles i a vegades invisibilitzades. Una d’aquestes arrels fa referència a les condicions exteriors en què es mou la persona. Sembla evident que una persona no es comporta igual, per exemple, en una situació tranquil·la i estable que quan se sent en la precarietat i amenaçat per totes bandes. La segona arrel és la seva interioritat, les seves creences, conviccions, valors. També està clar que persones amb conviccions diferents actuen de formes diferents. La primera és l’arrel estructural, la segona l’arrel cultural.
La importància d’aquesta segona arrel és capital i determinant. Efectivament, són les conviccions i els valors dominants allò que va configurant les societats, les relacions, l’economia… i, per tant, les situacions que viuen les persones. Si entre els valors acceptats hi ha, per exemple, que el benefici econòmic és el motor de la societat, que ho justifica tot, o que per defensar el meu interès qualsevol mitjà al meu abast és lícit, estem abocats indefectiblement cap a una societat dura, competitiva, agressiva, en la que el més fort devora el més feble. La cultura inspira, construeix, sosté i alimenta l’estructura. Si la cultura també considera acceptable l’ús de la violència física, ens trobem abocats inevitablement a l’aparició d’actes de violència. I això a totes les escales, des de les relacions personals a les internacionals i, per tant, a les guerres. Ben clarament ho expressa el
preàmbul de la Constitució de l’UNESCO: «Donat que les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on s’han d’aixecar els baluards de la pau».
Darrera d’una decisió o d’una actuació, sempre hi ha un sistema de valors implícit. A vegades, ni el mateix que actua n’és conscient. És una feina difícil i delicada, però imprescindible, fer l’itinerari d’introspecció i de despullament fins a fer aquests valors conscients i explícits. Sovint no ens atrevim, perquè el valor despullat, sense camuflatges, se’ns faria insuportable. Això passa amb la Cultura de la Violència en què estem submergits. Ningú diria «jo tinc dret a matar-te» o «ara vull causar mort, destrucció i sofriment a milers de persones», però darrera d’aquell que decideix anar a la guerra, hi ha l’elecció que la seva vida o el seu interès, personal o col·lectiu, val més que milers de vides d’altres persones. Quan una persona agredeix a una altra, implícitament ha decidit que ell té dret a fer-li mal, que ell i el seu interès són més importants que l’altre. Tan clar que veiem que ningú te dret a fer-me mal a mi, per cap motiu! Es clar, ens diem, que jo no faig mal a ningú, però tinc dret a defensar-me.
I aquí hem arribat al moll de l’os: la por a l’agressió, el dret a la defensa! Aquesta és l’escletxa per la que se’ns cola tot, des d’una senzilla empenta fins a la bomba atòmica, passant per l’augment irracional de l’armamentisme. Vigilem amb aquesta escletxa. La por, l’obsessió per la seguretat, la paranoia per defensar-nos, ens fa més perillosos, insegurs i irracionals. És justament des d’aquesta consciència que ens cal començar a refer un nou camí que ens porti en pau cap a la pau. És doncs des d’aquesta arrel cultural que cal emprendre la construcció de la Pau. Sense uns valors sòlids, sense unes conviccions fermes, fàcilment trobarem excepcions i tornarem al camí que ens du al desastre. Aquí no tenim espai per desgranar-los. Però deconstruir la Cultura de la Violència i construir la Cultura de Pau passa necessàriament per acceptar que el dret a la defensa no ho justifica tot, que no tot s’hi val per defensar-se. Ningú no té dret a fer mal a un altre per cap motiu. Es pot comprendre que quan una persona se sent agredida, en aquell moment reaccioni amb violència (cal un bon treball interior per controlar-se), però no és acceptable que, a sang freda, visquem preparant-nos per poder agredir més fort si algú ens agredeix. Si encara anem més endins, el principi fonamental és la convicció que tot ésser humà té una dignitat que ha de ser
respectada sempre, independentment de la seva conducta. Els Drets Humans són universals (els té tothom) i inherents a la persona humana (es tenen sempre). La violència suposa desposseir l’altre de dignitat, de drets, d’humanitat. Quan l’hem deshumanitzat ens sentim autoritzats a fer-li el que sigui. Aquesta és una frontera que no hauríem de traspassar mai. Si la traspassem caiem en la barbàrie.
Aquestes afirmacions, radicals i agosarades, de seguida s’han de completar amb una altra d’imprescindible. Que no ens enganyin, no fer mal, no vol dir no fer res. L’alternativa entre violència o passivitat, com si no hi hagués altra possibilitat, és un engany. No retornar l’agressió no significa necessàriament restar passiu, ni rendir-se, ni renunciar a defensar-se. Ben al contrari, respectar la dignitat de l’agressor vol dir oposar-se a la seva agressió, que també el deshumanitza a ell. Combatre l’agressió, la injustícia, la crueltat, sense caure en l’agressió, ni en la injustícia, ni en la crueltat, aquesta és la qüestió. Difícil, sí, però imprescindible. En això consisteix la noviolència, la
resistència noviolenta, la lluita no violenta, la defensa civil noviolenta. I aquest és el nucli i el fonament de la Cultura de Pau. No hi podem renunciar, si no volem que se’ns esquerdi tota la construcció.
La guerra és una conseqüència extrema i terrible del principi contrari. L’escletxa de la defensa és portada a l’extrem. Els estats tenen ministeris de «defensa», mai d’atac! La guerra es prepara quan no hi ha conflicte. Les nostres societats, culturalment, tenen assimilat que per afrontar els conflictes ens hem de dotar de la màxima capacitat de fer mal, de matar massivament, de destruir el que sigui. Això no té res a veure amb la defensa. Això sol, ja és un crim. En fred, ens preparem per matar massivament. Quan algú parla tan frívolament de la possibilitat d’una guerra i de la necessitat de rearmar-nos, hauria de ser acusat i jutjat d’apologia del terrorisme. Què diríem d’un grup que s’arma per «defensar» les seus objectius? Què és la guerra sinó un terrorisme a gran escala? Què és sinó aconseguir objectius polítics (o econòmics) a través del terror? L’única diferència està en que qui el decideix i executa és un estat legalment constituït. En canvi, la nostra cultura dominant, que condemna sense fissures el terrorisme, té normalitzats el militarisme i els exèrcits i, a sobre, es fan desfilades per lluir-los amb orgull!
Un canvi cultural com el que proposem no es fa d’un dia per l’altre, però cal començar-lo. L’educació, la difusió, la comunicació són peces necessàries. Sobre tot dirigides als adults, que som responsables del món que construïm. També a les escoles, es clar. Però aquesta feina a l’escola esdevé en bona part inútil si la cultura dominant en l’entorn exterior és tota una altra. Els alumnes capten ràpidament que la vida fora de l’escola va d’una altra manera, que els adults no s’ho creuen i no ho practiquen: Jocs, videojocs, vídeos, pel·lícules, xarxes socials… Llenguatge i agressivitat pel carrer i en la vida quotidiana… I, per acabar-ho d’adobar, la presència de l’exèrcit en espais de lleure i educatius! Clar que ens cal educar per la pau! Però si l’ambient fos un altre, no caldria preocupar-se tant per l’escola. Aquí els poders polítics hi tenen molt a dir i a fer.
Tornem al començament: ni la guerra ni la pau són fets casuals que apareguin sense més ni més. Tant l’una com l’altra són el final de camins ben diferents que venen de lluny. Quin camí volem emprendre? Estem disposats a canviar de cultura?
