Un article de Marina Pastor, col·laboradora a FundiPau
Aquest dilluns 28 d’abril, la població de la Península Ibèrica va experimentar la interrupció total de la xarxa elèctrica a partir de les 12:32 del migdia. L’apagada va donar lloc a hores d’incomunicació, confusió, desinformació i imatges sorprenents, com la compra massiva de transmissors o la circulació pels carrers sense semàfors. I avui, des de la comoditat de la retrospecció, ens convida a refl exionar i debatre públicament sobre com podem construir comunitats més resilients, autosufi cients i preparades per a situacions d’emergència.
D’entrada, l’impacte de l’apagada reforça la idea que les grans amenaces a la seguretat humana latents al segle XXI van més enllà de les tensions geopolítiques: neixen de desastres climàtics, de la crisi ecosocial i del desabastiment de recursos. En els darrers anys, ens han colpejat inundacions a gran escala (la DANA), onades de calor extremes, crisis sanitàries (Covid-19) o una apagada nacional (com la d’aquest dilluns 28 d’abril), i els experts auguren que aquests fenòmens seran cada cop més freqüents. Tots ells ens obliguen a endinsar-nos en un procés d’anàlisi i disseny de pràctiques per navegar aquestes crisis i minimitzar-ne l’impacte.
En aquest sentit, ha generat un rebombori signifi catiu la publicació del “kit de supervivència” de la UE. Es tracta d’una de les 30 accions clau incloses en la nova “Estratègia de preparació de la Unió Europea per prevenir i reaccionar a crisis i amenaces emergents”, publicada per la Comissió el 26 de març de 2025, que pretén, de manera transversal, dotar les societats europees de les condicions necessàries per fer front a nous desastres. La mesura del “kit de supervivència”, concretament, encoratja la ciutadania europea a disposar d’un conjunt d’objectes essencials per autoabastir-se durant un període de 72 hores. La gran controvèrsia rau en el per què, com i quan s’ha dissenyat. I és que, atès que la remilitarització europea ja és al centre de l’agenda, el kit es percep, per part de l’opinió pública, com un símbol de preparació i protecció civil davant un imminent confl icte bèl·lic —una fi nalitat per a la qual, fermament, resulta inadequat i contraproduent.
Tanmateix, si ens fi xem en el contingut d’aquest “kit”, hi trobem transmissors, llanternes i encenedors, així com fogonets, aigua o diners en efectiu: material que, sens dubte, ens hauria resultat molt pràctic i útil durant la jornada d’ahir. Cal, doncs, aprofi tar-lo i capgirar la truita per observar aquesta proposta sota la llum de la creació d’autosufi ciència i sobirania. Disposar dels coneixements i objectes pràctics per fer front a desastres imprevisibles és cabdal per poder donar-hi una primera resposta, prevenint i minimitzant-ne els perjudicis. Aquesta acció de base ha de ser necessàriament complementada i reforçada per institucions àgils i efi cients que n’abordin la mitigació i la reconstrucció. Per tant, la cultura de prevenció i preparació davant d’emergències, exemplifi cada pel “kit de supervivència”, no s’ha de traduir en una normalització bel·licista ni en alarmisme militarista, sinó que ha d’actuar com un contrapès a aquesta tendència, instrumentalitzat per societats conscients dels efectes de la crisi ecosocial, del paper de la comunitat i de les responsabilitats polítiques.
En segon lloc, l’apagada —com ho van fer el confi nament de la Covid-19 o la DANA a València— ens obliga a replantejar-nos com ens vinculem amb la nostra comunitat més propera. En situacions que requereixen una primera resposta de base, els entorns físics reals (com el veïnat o el barri) esdevenen fi gures clau per a la supervivència i el benestar humà. L’ajuda mútua amb aquestes persones pot ser vital per a l’accés a menjar, informació, calor o material de primers auxilis. Per aquest motiu, durant desastres també ens commou veure com es trenca l’atomització social i es viuen, als carrers, experiències de solidaritat i unió. Però, superant aquesta visió romàntica, la individualització de les nostres vides, alimentada —entre d’altres— per la digitalització i el capitalisme, és un luxe que ja no ens podem permetre. Enfortir les relacions interpersonals, l’associacionisme i les institucions locals és, avui, revolucionari i marca la diferència en la resposta organitzada i la resiliència en moments de caos.
En tercer lloc, l’apagada posa en evidència l’absoluta dependència elèctrica de totes les esferes de la vida pública (pagaments, sistemes de transport) i privada (comunicacions, accés a la informació) de les nostres societats. Cal ser políticament conscients de la situació de fragilitat en què això ens col·loca, i trobar vies per mitigar-ne els efectes. Entre d’altres mesures tècniques, seria necessari dissenyar infraestructures crítiques més robustes i descentralitzades, que permetin el seu funcionament parcial. La via per fer-ho, indubtablement, no és prioritzar programes militaristes en el marc de la UE en detriment de la inversió en serveis clau per al benestar públic, com ara la xarxa elèctrica de la Península Ibèrica.
En relació amb aquesta darrera política, és d’extrema rellevància emfatitzar que els arguments exposats són fonamentalment contradictoris amb el ReArm Europe i pretenen qüestionar i rebutjar la militarització com a resposta a les amenaces de seguretat actuals. Això és així en el pla polític: l’autosufi ciència comunitària, l’associacionisme i la cooperació ciutadana i institucional nodreixen la democràcia, mentre que els discursos alarmistes que generen por sobre la imminència d’una guerra són el caldo de cultiu perfecte per a l’extrema dreta i les polítiques d’odi, violentes i antidemocràtiques. També ho és en l’àmbit econòmic, com ja hem exposat: la distribució de recursos —que per defi nició són escassos— crea un joc de suma zero en què la inversió en serveis públics o en programes socials i de resiliència no es pot produir si, alhora, es volen mobilitzar 800.000 milions d’euros per a compres conjuntes d’armament. Finalment, en el pla conceptual, totes les idees exposades neixen de l’internacionalisme, el pacifi sme i el solidarisme, durament atacats per la power politics, per la reivindicació de la sobirania tradicional de l’Estat-nació westfalià encapsulada per l’exèrcit, i per la desvirtuació del paradigma d’acció exterior europea, originàriament pacifi sta, democràtic i diplomàtic.
Retornant a la situació viscuda el 28 d’abril, l’apagada ens evidencia que la nostra quotidianitat penja d’un fi l més prim del que voldríem reconèixer, especialment en el context de crisi ecosocial en què vivim. I és en aquesta sensació de vulnerabilitat compartida on es reafi rma una concepció alternativa de la seguretat humana: no la que prové de més armes, sinó la que neix d’una ciutadania preparada, organitzada i vinculada, clau de volta de les nostres democràcies; d’una descentralització dels recursos, d’unes respostes institucionals ràpides i efi cients, i d’una cultura de prevenció i resiliència que posa la vida i la pau al centre.
Davant les crisis que vindran, ens toca refl exionar, i la pregunta és clara: per sentir-nos més segures, volem invertir en militarització, o construir comunitats sobiranes i resilients d’arrel?
