Antoni Soler Ricart, membre del patronat de FundiPau
Tres fets i moltes preguntes:
1r) 20 de març de 2003: Una coalició de països, encapçalada pels Estats Units, envaeix l’Iraq. Els mesos i setmanes anteriors els mitjans anaven plens de les crueltats del règim de Sadam Husein i de les armes de destrucció massiva que presumptament amagava. Una intensíssima campanya de declaracions i informacions destinada a convèncer l’opinió pública de l’amenaça que tot això suposava per a l’ordre mundial. La defensa dels Drets Humans i la seguretat «feien obligada» una intervenció.
Cal dir que en aquesta ocasió l’engany no va funcionar. Quedaven moltes preguntes sense respostes convincents: És l’Iraq l’únic país del món on es violen els Drets Humans? És Sadam Husein l’únic dictador de la zona o del món? És creïble la història de les armes de destrucció massiva? No hi ha altres països que les han desenvolupat (Israel, Pakistan, Índia…)? Per què, dons, l’Iraq? No serà que el seu règim no era prou submís, en una zona molt sensible per al mercat del petroli i per a la geoestratègia mundial? I moltes altres.
L’opinió pública mundial no es va deixar entabanar i milions de persones per tot el món es van manifestar, amb la intenció d’aturar aquell disbarat. Malgrat tot la invasió va produir-se. Els interessos privats van prevaldre. Les conseqüències encara es pateixen ara.
Anem més enrere.
2n) Octubre 1962. Estem en plena Guerra Freda. Màxima tensió entre blocs. Es despleguen míssils nuclears per Europa, fins a Turquia. L’URSS comença a instal·lar una base de llançament de míssils a Cuba. La proximitat és percebuda pels Estats Units com una amenaça inacceptable a la seva seguretat, a causa del curt marge de reacció per repel·lir un atac llançat des d’allà. La tensió és màxima i està al límit d’ocasionar una guerra nuclear entre les dues grans potències. Finalment, després de molts incidents i negociacions al límit, l’URSS retira els míssils de Cuba i Estats Units de Turquia i d’Itàlia.
És lícit preguntar-se com reaccionaria avui Estats Units si un país fronterer (per exemple, Mèxic o Canadà) tingués intenció d’integrar-se en una aliança militar percebuda com a contrària als seus interessos. Ho acceptaria sense més? Negociaria? Envairia aquell país? Quins camins hi hauria per a l’acord?
I ara tornem al present:
3r) Europa 2025. Tres anys de guerra entre Ucraïna i Rússia, amb implicació de la Unió Europea, Estats Units i l’OTAN. Situació encallada i un nombre desconegut però elevadíssim de víctimes que podria acostar-se al milió. Des de fa uns mesos, de forma creixent i estranyament unànime, es produeixen declaracions i proclames decididament bel·licistes de tots els dirigents de la Unió Europea. Afirmen el perill cert d’un atac o invasió per una Rússia amb un afany imperialista insaciable. Cal aturar-la ara, a Ucraïna. Repetició fins a la sacietat del tòpic «si vols la pau prepara la guerra». Crida a procurar-se «kits de supervivència». El recurs a la por. Europa es llança a una cursa armamentista sense precedents, en nom de la seguretat. Aquesta deriva ja ve d’abans del canvi de presidència als Estats Units, si bé aquest fet pot haver-la accelerat.
Assistim a una intensíssima campanya, tant des dels dirigents polítics com dels mitjans de masses, gairebé monocolor, amb molt poc o cap espai per la discrepància, destinada a convèncer l’opinió pública d’aquestes amenaces i d’aquesta única recepta. Qualsevol opinió discrepant és titllada d’ingènua i irresponsable.
També aquí hi ha moltes preguntes que qualsevol ciutadà o ciutadana amb seny s’hauria de fer.
Realment Rússia és una amenaça per a Europa? Potser l’OTAN i una Europa rearmada són percebudes com una amenaça per Rússia?
El rearmament massiu actua com a dissuasori o augmenta la tensió i, per tant, ens acosta a la guerra? Preparant la guerra, assolirem la pau o potser només una gran tensió inestable?
No hi ha altres camins a explorar per assolir la pau? Més que augmentar l’amenaça, no convindria buscar una solució en la que ni uns ni altres se sentin amenaçats? No és possible explorar interessos compartits?
Quan va acabar la Guerra Freda, amb la caiguda del sistema comunista, hi va haver una oportunitat de buscar un sistema de seguretat compartida que inclogués Rússia. Per què llavors es va optar per mantenir la confrontació? Europa ha estat un lloc més segur des que es va optar per canviar l’enfrontament per la col·laboració. És un exemple que la seguretat compartida és molt més «segura» que les seguretats enfrontades. Jo sempre em sentiré més segur si el meu veí se sent segur. Per què continuem apostant per un model de seguretat basat en l’enfrontament amb altres seguretats? A qui interessa aquest enfrontament? Quantes vides humanes val aquest joc? Només cal alçar la mirada cap als poderosíssims interessos que controlen les empreses d’armament, gasístiques, (re)constructores.
La guerra d’Ucraïna és sobre tot el xoc de dos imperialismes que es resisteixen a minvar. Rússia i Estats Units a través de l’OTAN. Rússia vol seguir sentint-se gran potència i Estats Units no vol perdre la seva hegemonia en un món amb noves potències emergents. Ucraïna no ha sabut o pogut jugar el paper de frontissa entre les dues ambicions i en alinear-se cap a un bàndol, s’ha convertit en el desgraciat terreny de joc on es juga la partida. Ucraïna hi posa els morts, els desplaçats i refugiats, la destrucció, l’endeutament, la pèrdua de control de les seves fonts de riquesa.
Europa s’ha apuntat al carro de l’enfrontament i sota l’aparença de la compassió i l’ajuda a la població d’Ucraïna, està estirant-los a mantenir la posició que els ha portat al desastre. Amb aquest joc, Europa hi té molt a perdre i molt poc a guanyar. Potser seria millor dir que els ciutadans europeus hi tenim molt a perdre (d’entrada 800.000 milions d’euros dels nostres impostos), però que hi ha alguns europeus que també es lucraran i faran grans negocis amb aquest rearmament. Malauradament sembla que el poder polític està més decantat a servir aquests darrers que a la seguretat i al benestar del gran gruix dels ciutadans. Ara per ara, el llenguatge i les decisions dels nostres dirigents, més que refredar i reconduir el conflicte van tirant llenya al foc i ens acosten a un escenari de descontrol del conflicte que pot acabar engolint-nos.
La campanya de la por i el fervor bel·licista continuaran. El llenguatge i el contingut de la narrativa de les notícies seguirà transmetent-nos com a normal i inevitable aquesta opció. El silenci sobre les alternatives i l’escassa o nul·la informació de les protestes ciutadanes no canviarà. Però no ens deixem enganyar: hi ha alternatives! I els que les defensem i les volem, com deia la cançó, «som molts més dels que volen i diuen».
