Article d’Antoni Soler Ricart a Catalunya Plural
Barcelona 3/5/2023. Quan a la primavera de l’any 1983, signàvem els documents que ens constituïen en la nova Fundació per la Pau, ja feia més d’un any que ens havíem aplegat, convocats per l’enyorat Alfons Banda, entorn d’una idea simple i clara. L’Alfons l’havia recollida de Sean Mc Bride, en una conferència pronunciada al col·legi Casp de Barcelona a finals de l’any 1981. Mc Bride va defensar amb molta seguretat que l’opinió pública és l’eina més poderosa per provocar canvis socials i polítics i ho va il·lustrar amb multitud d’exemples. Una opinió pública, informada i activa, quan és majoritària i persistent en el temps, acaba traduint-se en canvis estructurals.
En aquells moments, amb la transició política encara molt tendre, en plena guerra freda, amb una cursa d’armaments desbocada, amb el desplegament d’armament nuclear, amb el debat sobre l’ingrés d’Espanya a l’OTAN obert, la urgència per la pau era una preocupació ben present. Ja hi havia en la nostra societat un moviment per la pau amb tradició i presència. Grups com els Amics de l’Arca, Pax Christi, Justícia i Pau o els Objectors de consciència empenyien amb força. Malgrat això, la percepció d’aquell grup de persones era que la immensa majoria de la població, tot i potser veure amb simpatia aquests moviments, seguia immersa en un marc mental on la violència està normalitzada, acceptada com un fet inevitable, potser considerada necessària en alguns casos i moltes vegades enaltida amb orgull, com un mèrit o una heroïcitat. Aquesta presència i acceptació de la violència en les cultures majoritàries del nostre entorn obeeix a un fil històric, ancestral i molt vigorós, fortament arrelat en el nostre passat animal, que no ha de ser fàcil de torçar. Sabíem, però, també, que al llarg de tota la història, paral·lelament, corre un altre fil, molt més fràgil i delicat, a vegades gairebé imperceptible, que és la Cultura de la Pau.
La conclusió i la determinació eren clares: si volem un món en pau, si volem canvis socials i polítics que facin cada cop més difícil l’aparició de la violència i la guerra com a forma de relació entre persones i pobles, hem de comptar amb el suport creixent de l’opinió pública. Això ens assenyala un camí inevitable. El treball per la pau que ens vam proposar va ser el de fer créixer, enfortir i estendre aquesta Cultura de Pau, encara massa petita i sovint ofegada.
Ens deia l’Alfons Banda que l’horror a la guerra és el germen de la Cultura de Pau. La guerra és una gran catàstrofe, però, a diferència de les altres, és preparada, decidida i executada voluntàriament per persones. Per tant, no és una catàstrofe, és un crim. I és un crim que es prepara en fred, en la mesura que és quan no hi ha conflicte que decidim, per quan n’hi hagi, dotar-nos de la màxima capacitat de fer mal, de mort i de destrucció. I a això hi destinem ingents esforços econòmics, tecnològics i humans. Dit sense embuts: la guerra és un crim massiu, professionalitzat i preparat en fred. Segurament, col·lectivament encara no sentim prou horror per la guerra, ja que continuem preparant-la i consentint-la.
El Preàmbul de la Constitució de la UNESCO diu: «Atès que les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau». En les nostres ments encara hi té cabuda la idea que tenim dret a fer mal a un altre persona per aconseguir els propis objectius. És allò que en diem «la fi justifica els mitjans». Fins que no erradiquem de forma absoluta aquest pensament, estem condemnats a seguir patint violència i guerres, ja que sempre hi haurà algú que trobarà un objectiu que «li justifiqui» qualsevol mitjà.
Han passat 40 anys. Des de llavors, cada dia hem treballat perquè cada vegada hi hagi més persones convençudes i compromeses en la construcció de la pau i per torçar l’absurda inèrcia de continuar matant persones per assolir objectius i de preparar-nos per augmentar la capacitat de fer-ho. Això ha estat possible per l’esforç i la col·laboració d’una gran quantitat de persones que han format i formen part d’aquesta família de FundiPau (nom actualitzat de la Fundació per la Pau), des dels equips tècnics, fins als voluntaris i voluntàries, des dels membres dels diferents patronats, fins als socis i donants.
Han passat 40 anys i algú podria dir, amb raó, que tot allò esmentat en el segon paràgraf, en bona part ho podríem seguir dient de l’actualitat: enfrontament entre blocs, cursa d’armaments desbocada, amenaça nuclear, paper de l’OTAN… És cert, ningú ens va dir que seria fàcil. Sabem que ens enfrontem a un repte gegantí, a un canvi històric. Aquests canvis no són mai fruit d’una campanya exitosa o d’uns pocs anys de treball. Ho hem vist en altres grans lluites i conquestes històriques. Sovint demana l’esforç continuat de generacions. Però s’ha d’iniciar, s’ha d’alimentar, s’ha de continuar. Això no vol dir de cap manera que tot hagi estat inútil.
Pel camí, un llarg camí, s’aconsegueixen petites fites parcials, que potser no són percebudes com a grans èxits, però que segur que han salvat vides i han millorat la qualitat d’altres vides, per exemple amb la prohibició de l’ús de mines antipersones i de les bombes de dispersió, amb l’augment de la pressió sobre els governs en el comerç d’armes i amb la desaparició del servei militar obligatori. Pel camí, massa llarg camí, ha anat creixent i estenent-se la Cultura de Pau i la noviolència, s’ha fet present en el món universitari i acadèmic, amb rigor i prestigi, ha crescut en nombre i amb capacitat el nombre d’entitats i grups que treballen per la pau, etc. Pel camí, costerut camí, el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei de Foment de la Pau, s’ha creat el Consell Català de Foment de la Pau i l’Institut Català Internacional per la Pau. Pel camí, esperançador camí, hem crescut en humanitat i saviesa, hem viscut amb més plenitud i sentit, hem dignificat la vida.
Tant de bo la nostra feina acabi per ser innecessària, perquè els poders públics hagin assumit responsablement, com els correspondria, el treball seriós i compromès per la pau.
