24 de maig – Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament
Texto en castellano / Text in English
Amb la celebració d’aquesta jornada anual es vol destacar el paper rellevant i imprescindible de les dones en la construcció de la pau i la seguretat globals. Malgrat ser les més afectades per les guerres i els conflictes armats, les dones continuen estant infrarepresentades en els processos de pau i en la presa de decisions sobre seguretat. Aquest fet crea un desequilibri que afecta l’eficàcia dels esforços de pau. La seva absència limita la diversitat de perspectives i solucions, perdent-se així oportunitats valuoses per abordar les causes profundes dels conflictes i la seva possible solució. Per tant, és urgent promoure una major participació activa de les dones en aquests àmbits, garantint la seva presència i influència per aconseguir una pau duradora i sostenible en l’àmbit mundial.
Per destacar les aportacions i les dificultats amb què es troben les dones en l’àmbit de la pau i el desarmament, hem entrevistat tres dones que lideren o han liderat campanyes o entitats per la pau i el desarmament: Anna MacDonald, directora executiva de Brave Movement, Melissa Parke, directora executiva de la ICAN, i Maria Villellas, presidenta de WILPF Espanya.
Anna MacDonald
Anna MacDonald (Gran Bretanya). És una activista per la justícia social, els drets humans el control d’armes i el desarmament. Va ser la copresidenta de la campanya Control Arms que, sota el seu colideratge, va aconseguir l’aprovació del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) per part de les Nacions Unides, en vigor des del 2014. Actualment és la directora executiva de Brave Movement. Ha treballat en la promoció de polítiques per a la reducció dels efectes negatius del comerç d’armes i ha jugat un paper fonamental en la mobilització de la societat civil i en la incidència política per un control més rigorós de les transferències d’armes convencionals.
Quan i per què vas decidir implicar-se en qüestions de desarmament?
Vaig començar a treballar en temes de desarmament a Oxfam a principis de la dècada del 2000. Ja havia vist el devastador impacte dels conflictes a través del meu treball com a activista i gestora de programes, i els nostres socis a tot el món eren clars en les seves demandes d’una major acció per a evitar l’allau incontrolada d’armes.
El 2002 em van nomenar directora de la Campanya de Conflictes d’Oxfam i, juntament amb col·legues d’Amnistia Internacional, vam planificar i llançar la Campanya Control Arms el 2003 amb l’objectiu d’aconseguir el primer tractat internacional per a controlar el comerç d’armes convencionals. A partir d’aquí, va ser una dècada intensa de recerca, campanyes, incidència política i de treballar amb els mitjans de comunicació de tot el món per a assolir l’èxit
Vas trobar algunes dificultats específiques en la teva feina pel fet de ser dona?
Quan vaig començar a treballar en desarmament, fa més de 20 anys, era un camp molt dominat pels homes. A les ONG la situació era una mica millor, però en el món diplomàtic sovint em trobava que era una de les poques dones en les reunions, o fins i tot l’única dona. A vegades, els homes del món diplomàtic o polític reaccionaven amb una certa sorpresa quan em presentava com a directora de Control Arms, i les bromes sexistes eren molt habituals. Quan donava un cop d’ull a una reunió de desarmament de l’ONU, només veia un grapat de dones ambaixadores.
Fa uns anys, l’UNIDIR va dur a terme un interessant estudi que demostrava que les dones continuen estant menys representades que els homes en tots els nivells del desarmament, i especialment en els nivells superiors. Les coses estan canviant, ara hi ha moltes més dones compromeses, la qual cosa és excel·lent. Alguns dels ambients més masclistes i sexistes que jo vaig viure no serien acceptables avui dia. Però continua sent massa lent, i totes les organitzacions, governamentals i no governamentals, han d’esforçar-se més per aconseguir la igualtat de gènere i comprendre la naturalesa sexista de la guerra i els conflictes.
Per què creus que les dones estan tradicionalment infrarepresentades en les negociacions de pau i en els fòrums diplomàtics de desarmament? Per què és tan important augmentar la seva presència?
Crec que històricament els processos de desarmament i pau s’han vist com una extensió del treball militar o del sector de la defensa, que estan molt dominats pels homes. Si excloem al 50% de la població, perdem el 50% del nostre potencial de consolidació de la pau. Hi ha innombrables exemples que demostren que la inclusió de les dones en les negociacions de pau millora significativament la sostenibilitat de la pau i el desenvolupament de les mateixes negociacions.
Des de la meva pròpia experiència, crec que això s’estén a les negociacions i a la diplomàcia en general. Quan en una reunió hi ha un equilibri de gènere més equitatiu, s’escolta més. Sona a estereotip, però totes les reunions masculines tenen tendència a ser més agressives. La major comprensió que tenim ara de les repercussions de la guerra i dels conflictes en funció del gènere és un avanç important en l’anàlisi i la política de desarmament, i només s’ha produït gràcies a la major participació de les dones en els fòrums de desarmament.
Com valores el moment actual de major polarització i rearmament? On ens porta aquesta situació?
És un moment perillós, en el qual massa líders populistes nacionalistes llancen una retòrica agressiva i, en el cas més extrem, resten importància al potencial catastròfic de les armes nuclears. Correm el risc que es normalitzi el fet d’ignorar el dret internacional. Fins i tot normes que crèiem ben establertes, com l’estigma contra l’ús de les bombes de dispersió o el fòsfor blanc, s’estan ignorant. Mai és acceptable violar el dret internacional humanitari o els drets humans, i això ha d’aplicar-se a totes les parts en conflicte. Al mateix temps, m’anima el fet que els estudiants i moltes persones de la generació més jove s’impliquin en els moviments per la pau i el desarmament, i el potencial és aquí per a reafirmar la importància del desarmament.
Tens algun consell o recomanació per a les persones o organitzacions implicades en qüestions de pau i desarmament?
La major lliçó per a mi és la importància de la perduravilitat i l’aplicació. Canviar la dinàmica del comerç d’armes i de les agressions militars és un esforç a molt llarg termini. Hem de continuar. Cap campanya, per reeixida que sigui, tindrà impacte a llarg termini si no se centra en l’aplicació. La consecució d’acords globals, ja sigui el Tractat de Prohibició de les Mines Antipersones, la Convenció sobre les Bombes de Dispersió, el Tractat sobre Comerç d’Armes o la més recent declaració sobre Armes Explosives en Zones Poblades, són assoliments enormes que impliquen molta feina i un esforç dedicat. I és un esforç encara més gran continuar treballant per a garantir que realment s’apliquin de manera efectiva. Per això, és essencial treballar amb altres, en coalicions.
Recordo que una col·lega em va dir fa molts anys, quan jo començava, que treballar en coalició és molt, molt dur, però és l’única manera d’aconseguir realment un canvi significatiu. Tenia raó, les coalicions són difícils. Les organitzacions tenen prioritats diferents, perspectives i coneixements diferents, i nivells de finançament molt diferents. Però hem de continuar treballant per a trobar maneres d’incorporar nous membres, reconèixer i animar la pròxima generació de pacificadors i activistes, que poden tenir formes noves i diferents de fer les coses. Per sobre de tot, no hem de perdre de vista l’objectiu final: reduir la violència armada i els conflictes i construir una pau duradora.
Melissa Parke
Melissa Parke (Austràlia) És la directora executiva de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (Premi Nobel de la Pau 2017). Fervent defensora del desarmament nuclear ha dedicat la seva vida professional a lluitar contra la proliferació d’aquestes armes de destrucció massiva. Ha ocupat diversos càrrecs al Govern d’Austràlia i ha treballat com a advocada de Nacions Unides. Des del 2007 fins al 2016, va ser membre del Parlament Australià per Fremantle, posició des d’on va promocionar els drets humans, la salut pública i la política exterior i va donar suport al desarmament nuclear.
Quan i per què vas decidir implicar-te en qüestions de desarmament?
Vaig treballar durant molts anys com a advocada a les Nacions Unides en llocs com Kosovo, Gaza, Líban, Xipre i el Iemen. Vaig veure de primera mà l’impacte de la guerra en dones, homes i nens innocents. Porto tota la vida lluitant contra la injustícia i, al meu entendre, no hi ha una injustícia més gran per la humanitat i el planeta que les armes nuclears. La seva mera existència és una amenaça permanent que no s’ha de tolerar. La ICAN està ajudant la població mundial a veure que les armes nuclears són un problema, no una solució. I de tots els problemes globals que existeixen avui dia, aquest és relativament fàcil de resoldre. Els humans hem construit les armes nuclears. Els humans podem desmantellar-les. Només cal voluntat política i lideratge.
T’has trobat amb dificultats específiques en al teva feina pel fet de ser dona?
Estar disposat a utilitzar armes nuclears es considera masculí i fort, mentre que buscar el desarmament sol veure’s com a femení i feble. Aquesta visió esbiaixada d’allò que es considera racional i fort configura la narrativa que construeixen els responsables polítics, els mitjans de comunicació i els seus defensors al voltant de les armes nuclears. Per posar un exemple, Paul Nitze, sotssecretari de Defensa dels Estats Units, va qualificar al President John F. Kennedy de “afeminat” pel fet de prendre decisions més cauteloses en relació amb una guerra nuclear.
És probable que en qualsevol conferència internacional diplomàtica sobre armes nuclears només una quarta part de les delegades oficials dels països siguin dones, i que menys d’una cinquena part de les declaracions les faci una dona. També és probable que gairebé la meitat de les delegacions nacionals en qualsevol d’aquestes reunions estiguin formades íntegrament per homes. Així doncs, el desarmament és un àmbit que tendeix a estar dominat per homes i en el qual els autoanomeats “experts”, generalment homes, es consideren més importants que aquelles persones que han viscut l’experiència, com els supervivents de les comunitats afectades per les armes nuclears.
I tot això malgrat que:
- Les dones d’Hiroshima i Nagasaki tenien gairebé el doble de risc de desenvolupar i morir de càncer degut a l’exposició de radiació ionitzant.
- Les recerques sobre Txernòbil indiquen que les nenes tenen moltes més probabilitats que els nens de desenvolupar càncer de tiroide a causa de la pluja radioactiva.
- Les dones embarassades exposades a la radiació nuclear tenen més probabilitats de donar a llum a nens amb malformacions físiques i nascuts morts, la qual cosa suposa un augment de la mortalitat materna.
I, no obstant això, les avaluacions oficials no consideren les repercussions en funció del sexe i l’edat, cosa que significa que els danys per la radiació ionitzant han estat sistemàticament subestimats i no reportats.
Per què creus que les dones estan tradicionalment infrarepresentades en les negociacions de pau i els fòrums diplomàtics de desarmament? I per què és tan urgent i important augmentar la seva presència?
Està ben acceptat que els fòrums de pau i desarmament necessiten urgentment augmentar la participació significativa de les dones en els seus processos per a augmentar l’eficàcia d’aquests espais. La Resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides fa que “la cerca de la igualtat de gènere sigui rellevant en totes i cadascuna de les accions del Consell de Seguretat, des de les eleccions fins als esforços de desarmament”.
La Resolució 67/48 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, adoptada en 2012, insta els Estats membres i a altres actors pertinents a promoure la igualtat d’oportunitats per a les dones en els processos de presa de decisions en matèria de desarmament i a secundar i enfortir la participació efectiva de les dones, fins i tot mitjançant la creació d’esforços de capacitació, en l’àmbit del desarmament.
Va ser particularment important la participació de les líders de la societat civil en les negociacions del TPAN (Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears), elevant la perspectiva humanitària. Les dones van ocupar llocs destacats en les negociacions, entre elles: Beatrice Fihn, de la ICAN, Veronique Christory, del CICR, la presidenta de la reunió de l’ONU va ser l’ambaixadora de Costa Rica, Elayne White Gómez, i hi havia dones entre els líders d’algunes de les delegacions més actives en les deliberacions (entre elles, Irlanda, Nova Zelanda, Filipines, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa i Tailàndia). Les negociacions es van veure influïdes per la poderosa defensa dels supervivents de les proves d’armes nuclears i els bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki, moltes d’elles dones.
El resultat és que el TPAN presenta una marcada perspectiva de gènere:
El preàmbul del tractat (i) reconeix que les armes nuclears tenen un impacte desproporcionat sobre les dones i les nenes, també a conseqüència de la radiació ionitzant; i (ii) reconeix que la participació igualitària, plena i efectiva tant de les dones com dels homes és un factor essencial per a la promoció i l’assoliment d’una pau i seguretat sostenibles, i es compromet a secundar i reforçar la participació efectiva de les dones en el desarmament nuclear.
La TPAN també demana als Estats Parts que prestin assistència a les víctimes tenint en compte les qüestions de gènere (article 6).
Les dues reunions dels Estats Parts (MSPs) que van tenir lloc sota el nou Tractat de l’ONU sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) es van centrar específicament en les veus de les comunitats afectades; establint un grup assessor científic que examina l’evidència de les conseqüències humanitàries de les armes nuclears; i van nomenar un punt focal de gènere per al tractat. Així doncs, el TPAN canvia les regles del joc en el debat sobre la política d’armes nuclears.
Com valoraries l’increment de les polaritzacions i el rearmament en l’actualitat? On ens porta aquesta situació?
És àmpliament conegut que l’amenaça d’una guerra nuclear es troba en el seu nivell més alt des de la Guerra Freda. La invasió russa a gran escala a Ucraïna, utilitzant amenaces nuclears per a evitar que altres països intervinguin per a detenir-la, va fer que l’amenaça nuclear tornés als titulars i a la consciència pública, especialment a Europa i Amèrica del Nord. Amb el conflicte a Gaza, que amenaça amb estendre’s a un conflicte a gran escala entre Israel i l’Iran, tenim una altra guerra que involucra a un Estat amb armes nuclears, Israel, que també ha realitzat amenaces de fer-ne ús. A més, les tensions nuclears existents en la península coreana s’han intensificat des de principis d’any.
A més, en els últims mesos, s’ha iniciat un debat públic molt preocupant en alguns països europeus – especialment Alemanya – sobre si la UE o més països europeus, a part de França i Gran Bretanya, haurien d’adquirir armes nuclears perquè pensen que Donald Trump podria tornar al poder als EUA i per tant ja no podrien confiar que els EUA pugui ajudar a protegir a Europa d’una Rússia amb armes nuclears.
Aquest debat és erroni en molts sentits, sobretot perquè podria assestar un cop mortal al Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP) que, encara que no ha estat eficaç per a aconseguir el desarmament, sí que ho ha estat per a limitar la proliferació d’armes nuclears.
La millor manera que Europa garanteixi la seva seguretat enfront de les armes nuclears no és aferrar-se al dogma no provat i defectuós de la dissuasió, sinó donar suport al Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears que va entrar en vigor en 2021 i que ja han signat, ratificat o s’hi han adherit gairebé la meitat dels Estats del món.
Tens algun consell o recomanació per a les persones o organitzacions implicades en qüestions de pau i desarmament?
Malgrat l’actual inestabilitat i violència a tot el món, el dret internacional continua sent fonamental per a restringir els conflictes i aconseguir una major estabilitat. El Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) és una nova aportació al dret internacional i proscriu les armes nuclears de la mateixa manera que s’han prohibit les armes químiques i biològiques, les mines terrestres antipersones i les bombes de dispersió. El tractat està guanyant força i gairebé la meitat dels països ja l’han signat, ratificat o s’hi han adherit.
Per això és important que tots els que fem campanya per eliminar les armes nuclears i evitar la catàstrofe d’una guerra nuclear continuem sent optimistes i pressionant els nostres governs -per exemple, escrivint o parlant amb els nostres representants electes, inclosos els nostres governs locals (ja que les ciutats són els objectius principals de les armes nuclears), escrivint als mitjans de comunicació, desafiant als nostres fons de pensions perquè eliminin les seves inversions a fabricants d’armes, conscienciant l’opinió pública mitjançant protestes o altres accions- perquè s’uneixin al TPAN, atès que és l’única via legal per tal que tots els països es desfassin de les seves armes de manera justa i verificable.
Com a part d’això, hem de desafiar contínuament l’argument erroni i ingenu que la dissuasió nuclear impedeix l’ús d’armes nuclears. Aquest dogma, basat en suposicions errònies que no es recolzen en cap prova empírica, és una amenaça per a tots nosaltres i un obstacle per al desarmament.
Maria Villellas
Maria Villellas (Catalunya) és la presidenta de la secció espanyola de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF per les sigles en anglès). És investigadora a l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona i el seu àmbit de recerca és l’agenda de gènere, pau i seguretat, especialment la participació de les dones en els processos de pau. També investiga sobre els conflcites armats i els processos de pau a la regió d’Àsia Meridional. Entre altres, és diplomada de postgrau en Gènere i Igualtat per la UAB, i diplomada en Salut Mental en Situacions de Violència Política i Catàstrofes per la Universitat Complutende de Madrid. Forma part de la Xarxa de Dones Mediadores de la Mediterrània.
Quan i per què vas decidir implicar-te en temes de pau i desarmament?
Des de molt petita vaig participar amb la meva família al moviment per la pau, a totes les mobilitzacions al voltant del referèndum de l’OTAN. Amb els meus pares vam participar a les Marchas de Aragón por la Paz, a les cadenes humanes al voltant de la base dels EUA a Saragossa. D’adolescent vaig participar a les manifestacions i marxes de suport a insubmisos que estaven a les presons. Tinc la sort d’haver crescut sentint-me part del moviment per la pau i antimilitarista. Va ser a la universitat, estudiant polítiques que vaig conèixer l’Escola de Cultura de Pau i vaig decidir estudiar el postgrau en Cultura de Pau i vaig tenir l’oportunitat d’entrar a formar part de l’equip de l’Escola. Més endavant vaig conèixer les dones amb les quals vam crear la secció estatal de la Lliga Internacional de les Dones per la Pau i la Llibertat. Viure en un món sense guerres ni armes ha estat sempre un dels meus desitjos.
T’has trobat amb alguna dificultat o contratemps a la teva feina pel fet de ser dona?
Jo personalment a nivell individual no he tingut cap dificultat a la meva feina pel fet de ser dona, però això no em fa menys conscient de totes les desigualtats i obstacles estructurals als quals les dones hem de fer front en una societat patriarcal com la nostra. Les entitats de la societat civil per la pau i la justícia global, malgrat que a nivell discursiu hem pogut avançar en algunes reflexions importants i també estem en el camí de transformar dinàmiques i relacions, també estem travessades per les desigualtats, que no només ens afecten a les dones, sinó que també afecten les persones racialitzades, les persones amb discapacitats, etc. Ens queda encara molt camí per recórrer.
Per què les dones han estat tradicionalment infrarepresentades en les negociacions de pau i en els fòrums diplomàtics de desarmament? I per què és tan urgent i important augmentar la seva presència?
Les desigualtats entre dones i homes, així com altres eixos de desigualtat, es reprodueixen en l’àmbit de la construcció de la pau. Tant les negociacions de pau com els fòrums diplomàtics de desarmament són espais tradicionalment molt masculinitzats als que normalment només han tingut accés determinats homes, aquells que ocupen posicions de poder polític o militar i per tant, per la majoria de dones ha estat molt difícil accedir-hi. És imprescindible incrementar la participació de les dones per garantir el dret a la participació, però també és molt important transformar els propis espais i dinàmiques de negociació, per tal de que siguin més democràtiques i representatives, per poder donar cabuda a una multiplicitat de veus i propostes que permetin una construcció de pau més inclusiva i sostenible. No es pot construir una pau veritablement transformadora sense la participació de les dones, en tota la seva diversitat.
Com valores el moment actual d’increment de la polarització i de les tensions i de rearmament? On ens pot portar aquesta situació? I què s’hauria de fer per revertir-la?
Estem en un moment molt preocupant pel que fa a l’armamentisme, bel·licisme i creixement dels discursos d’odi. En comptes de prioritzar el diàleg, el dret internacional, el multilateralisme i la prevenció de conflictes, molts governs estan prioritzant incrementar la despesa militar i les respostes militaristes als conflictes i resulta molt preocupant també l’enfortiment de l’extrema dreta. No tinc respostes, la complexitat de la situació actual requereix de la suma de moltes iniciatives en molts àmbits diferents: un canvi de model econòmic que prioritzi el benestar de la població i la cura del planeta, un canvi en les relacions internacionals tornant a apostar pel multilateralisme, la prevenció de conflictes i la justícia global, el desmantellament del neocolonialisme, un canvi en les pràctiques i les maneres de fer política, que posi les relacions i la cura en el centre.
Algun consell o recomanació per les persones i organitzacions implicades en temes de pau i desarmament?
Malgrat tots els obstacles i dificultats, hem de mantenir l’esperança, la pau és possible i requereix de la nostra constància. Com que el camí és llarg i difícil, tinguem una caixa d’eines preparada: esperit crític, cura, suport-mutu, creativitat i sentit de l’humor, són algunes de les que no hi poden faltar.
Origen del Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament
Aquesta jornada es va instaurar l’any 1982 en el context del Campament pacifista de dones al Greenham Common que protestaven contra el desplegament d’armes nuclears nord-americanes al Royal Air Force Greenham Common a Berkshire. El seu objectiu és visibilitzar els esforços històrics i actuals de les dones per a la construcció de la pau i el desarmament, tot rebutjant la violència com a solució als desafiaments del món.
