25 arguments

La història és oberta. El passat i el present determinen una part del futur, però el futur és parcialment inventable i podem i volem incidir-hi.

Sovint són el resultat del treball insistent de diverses generacions. Però cal iniciar-los, mantenir-los i fer-los créixer. Per aquest camí, al llarg de la història, la humanitat ha guanyat reptes gegantins que han canviat la vida sobre la terra (desaparició de l’esclavatge, pas del sistema feudal al sistema democràtic, sufragi universal, etc.).

Una opinió pública ben informada, organitzada i activa té una força irresistible. Al final no són els governs que transformen les societats, sinó les societats que transformen els governs.

El problema no són els conflictes, sinó la forma de resoldre’ls. Els conflictes, si es resolen positivament, serveixen per al progrés de la humanitat. No és preocupant que els conflictes siguin inevitables, allò que importa és fer evitable la violència.

Amb la violència guanya el més fort, no el més just. No hi ha cap relació entre tenir més força i tenir més raó. La violència és la llei dels animals, no és la llei de la racionalitat.

No hem de confondre victòria amb solució. Una solució imposada per la força, només es pot mantenir per la força i quan la relació de forces canvia, el conflicte ressorgeix amb un afegit de virulència i ressentiment. La història ens ofereix multitud d’exemples de conflictes que reapareixen periòdicament

Pel cap baix, representa causar un mal cert per evitar-ne un d’hipotètic, i la majoria de vegades ocasiona mals infinitament superiors que aquells que pretén evitar. Sempre és un mètode cruel, inhumà i degradant de la dignitat de la persona humana, tant de qui la pateix com de qui la practica. La guerra és una de les causes de sofriment més grans per a la humanitat i, a diferència de moltes altres, té el seu origen en una decisió directa presa per algú en algun despatx. Fer que això resulti cada dia més dificil és responsabilitat de tots.

L’aparició de l’aviació, el bombardeig sobre ciutats i les armes de destrucció massiva han portat que en les guerres actuals el 90% de les vícitimes siguin civils. A qui protegeix, doncs, la guerra? A qui defensen els exèrcits? Encara que només fos per pura prudència, i instint de conservació, no podem emprar la tecnologia i els mitjans de destrucció al segle XX amb la mateixa mentalitat de la prehistòria.

L’afany obsessiu per eliminar riscos, acaba portant a un estat neuròtic d’angoixa crònica i a actuacions irracionals que creen riscos nous. L’armamentisme n’és un exemple clar: disposem de la capacitat de destruir la terra moltes vegades!

Les despeses militars mundials són de l’ordre del bilió de dòlars l’any. Amb un 2% d’aquesta quantitat seria possible eliminar la fam a tota la terra. Aquest immens esforç, en el millor dels casos, serà inútil. És molt pitjor si s’arriba a utilitzar. Cal preguntar-se si tot això ens fa sentir més segurs. Prevenir els conflictes i treballar per eradicar aquelles situacions que els fan inevitables (fam, desequilibris econòmics, subdesenvolupament, igualtat d’oportunitats, cobertura social, etc.) és molt més barat i crea més seguretat. I, a més, és util, ja que millora les condicions de vida sobre la terra.

Les causes dels conflictes són sovint complexes i diverses, però el negoci de les armes els allarga i agreuja les seves conseqüències, quan no els provoca directament. És un escàndol intolerable l’aprofitament dels conflictes per a l’enriquiment privat i que els estats consentin i promoguin aquest tràfic

La pau no és només absència de guerra. No és un fet casual, sinó que és fruit d’una sèrie de condicions que no són fàcils, però que són imprescindibles si volem aconseguir-la i mantenir-la. La pau és difícil i fràgil, però és possible. El respecte dels Drets humans i un ordre econòmic just, que facin possibles unes condicions de vida dignes per a tothom, són elements inseparables del treball per la Pau. En aquest sentit, algunes crítiques als esclats de violència, als actes terroristes, fins i tot certes campanyes “humanitaristes”, si no van acompanyades de la ferma disposició a actuar sobre les seves causes i modificar les situacions que els originen, esdeven hipocresia.

No demanem que demà ja hagin desaparegut tots els exèrcits. El canvi que proposem és un procés històric que no s’improvisa. Però sí que podem escollir entre seguir pel mateix camí o començar a caminar en sentit contrari i invertir de mica en mica la tendència. No es una qüestió de tot o res, però cal començar a moure alguna cosa. Hi ha moltes petites passes possibles a fer ja ara.

Cal desmilitaritzar el concepte de seguretat i alliberar així uns recursos que seran més útils i crearan més seguretat invertits en altres direccions, com algunes de les que s’apunten més avall.

Una societat amb grans desigualtats i amb injustícia flagrant, només es pot aguantar amb forts aparells policials i amb l’ús de la força. Contràriament, com més cohesió, justícia i harmonia hi hagi en una societat, menys necessitarà de la força per mantenir-se. Fer possibles unes condicions de vida dignes per a tothom i en el seu mateix lloc d’origen, evitaria molts conflictes. La inversió en justícia, en desenvolupament, en seguretat social, en solidaritat, en ecologia, porta molta més seguretat que la inversió militar. Cal anar avançant en aquest transvasament de recursos.

Cal avançar en els estudis d’anàlisi i prevenció de conflictes, en escoles de mediació, en la recerca d’instruments alternatius de resolució de conflictes. Només amb una petita part dels recursos que es destinen a la investigació i a la preparació de la guerra, és segur que s’hauria aconseguit gran eficàcia en aquest terreny.

Cal remarcar que la majoria de conflictes no es resolen per la violència. El funcionament dels estats moderns es basa en la renúncia a l’ús de la violència dels seus ciutadans, que la deleguen en l’estat. Aquest, a canvi, ofereix protecció i un sistema d’arbitratge davant dels conflictes (policia i sistema judicial). Amb totes les imperfeccions que vulguem, aquest és un sistema més racional i civilitzat que la llei del més fort. Només cal demanar als estats que compleixin entre ells allò que ells exigeixen dels seus ciutadans.

Cal destinar recursos a la creació i manteniment d’una xarxa de detecció i prevenció de conflictes. De la mateixa manera que la medicina preventiva no consisteix a omplir-se l’armari de medicaments, la prevenció dels conflictes no ha de consistir en armar-se més que l’altre o estar atent només a les qüestions militars. Cal atendre els factors econòmics, polítics, socials, culturals, ètnics, fronterers, ecològics, etc., que són previs a l’esclat de la violència i que en són la seva causa. La intervenció és molt més fàcil i eficaç en les fases prèvies o inicials del conflicte que no pas quan el conflicte ja està encès amb tota la seva virulència.

La renúncia dels exèrcits a dotar-se d’armament i infraestructura que faci possible la seva actuació fora del propi territori, faria disminuir la desconfiança i la tensió internacionals. Aquest és un primer pas, petit però possible, en el camí cap a la desitjable desaparició dels exèrcits.

En matèria de seguretat i conflictes internacionals, cal anar avançant en la cessió de sobirania i de competències, des de l’estat cap a organismes supraestatals. Serien passes en la bona direcció:

– El desenvolupament del Dret Internacional.
– La creació de Tribunals Internacionals de Justícia o d’Arbitratge amb sentències vinculants.
– El transvasament de mitjans humans i econòmics dels exèrcits estatals cap a unes forces d’interposició mundials, una mena de policia internacional, amb formació i instruments adequats i capacitat d’interposició ràpida en zones en conflicte. Aquest procés ha de complir dues condicions:

1) Respecte al principi de subsidiaritat (allò que es pot resoldre en un àmbit més reduït, no s’ha de resoldre en un àmbit més ampli)

2) Regulació acurada del seu control (només cal fixar-se en el diferent significat de la policia en un país democràtic o en una dictadura). Per això és inseparable del punt següent.

Les limitacions i l’escassa eficàcia i transparència d’algunes accions de l’ONU só evidents. Tanmateix, la seva existència és un pas important i, sense la seva intervenció, moltes coses probablement haguessin anat pitjor. Però, per tal que l’ONU pugui assumir amb garanties els punts anteriors, cal avançar en la seva representativitat, democratització, dotació de mitjans humans, econòmics i jurídics.

Il·legalitzar les armes de destrucció massiva, restringir progressivament la fabricació i el comerç de les armes convencionals, i avançar fins a la reconversió total de la indústria militar en civil.

Objecció al servei militar, insubmissió, objecció fiscal, laboral, científica, etc., i qualsevol forma de desmarcar-se del militarisme, l’armamentisme o la violència, són aportacions inestimables a la pau. Defensem el ple reconeixement i la protecció legals d’aquests drets.

La Noviolència és l’arrel antropològica del pacifisme. Sense ella és fàcil trobar-se amb contradiccions. És alhora una forma de vida i un mètode d’acció i lluita. La recerca de la Veritat, la Justícia, l’Amor i la Llibertat, també per a l’adversari, fan possible actuar de forma diferent davant dels conflictes, tant personals com col.lectius. El noviolent exclou la neutralitat, la rendició, la fugida i la violència. El treball interior per adquirir aquestes actituds i impregnar-ne les accions, és també treball per la pau.

L’educació per la pau no es un tema exclusivament escolar per als infants. Són els adults els responsables de fer les passes que ens han d’aproximar a un món en pau. Hom no pot carregar els infants amb uns problemes que els adults no saben o no volen resoldre. Projectar les frustracions sobre ells és una manera de crear-los angoixes inútils i paralitzants. L’educació per la pau comporta una presentació alternativa de la història (remarcant com a fets positius no les victòries militars sobre altres pobles, sinó aquells que han procurat una millora en les condicions de vida sobre la terra). Els herois històrics i de ficció, els models d’identificació, els valors dominants, etc., convé revisar-los sota aquesta òptica.