Inici || Castellano | English
facebook twitter youtube issuu picasa rss
29 maig 2008

Un tractat històric

Més de 100 països han donat suport al Tractat Internacional per a la prohibició de les bombes de dispersió. El document, acordat durant la Conferència de Dublín d’aquest dies, es firmarà el desembre a Oslo. Només serà necessària la ratificació de 30 estats perquè entri en vigor. Les ONG que han participat en el procés, entres elles la Fundació per la Pau, el valoren com un pas històric.

Text final de la Convenció sobre Bombes de Dispersió:

En castellà (pdf, 90 Kb)

En anglès (pdf, 90 Kb)

En francès (pdf, 90 Kb)

Nota de premsa – 29 de maig de 2008
(versió en castellà)

Més de 100 governs aproven a Dublín el text d’un tractat internacional per a prohibir les bombes de dispersió

– El document es firmarà el desembre a Oslo i només és necessària la ratificació de 30 estats per a què entri en vigor

– Greenpeace i la CMC Barcelona (CEAR, Fundació per la Pau, Justícia i PAU i Moviment per la Pau) el valoren com un pas històric

– Totes les bombes de dispersió que s’han fet servir durant més de 40 anys, quedaran prohibides

Més de 100 governs, van donar arribar al vespre a Dublín un pas històric a l’aprovar el text d’un Tractat Internacional de prohibició de les bombes de dispersió. El document, aprovat per consens, prohibeix aquest tipus d’armes de forma categòrica i fa il·legal, a partir de la seva entrada en vigor, la fabricació, ús, possessió o venda de bombes de dispersió, per ser armes que causen danys inacceptables a la població civil.

Totes les bombes de dispersió que es van usar de Laos al Líban, passant per Cambodja Iraq i Kosovo, seran prohibides. El Tractat s’obrirà a la signatura dels estats el pròxim mes de desembre a Oslo i només serà necessari que 30 estats el ratifiquin perquè pugui entrar en vigor. Tot i les reticències d’alguns països, no s’han inclòs períodes de transició que permetrien seguir utilitzant aquestes armes durant un cert temps. Tampoc existeix la possibilitat de que algun país expressi reserves sobre algunes de les disposicions del Tractat, ja que aquest ho prohibeix explícitament.

El Tractat estableix mesures i terminis de destrucció dels arsenals: ha de ser el més aviat possible, i mai després de vuit anys a partir de la seva ratificació. Qualsevol possible retard s’ha de justificar amb informació exhaustiva davant de les Nacions Unides. L’apartat d’assistència a les víctimes, un dels punts menys forts del Tractat d’Otawa que va prohibir les mines antipersones, ha sortit en aquesta ocasió reforçat. S’estableix l’obligació de proporcionar assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, i de tenir en compte les consideracions de sexe i edat. Cada estat membre ha de desenvolupar per això un pla nacional, calendari i pressupost, així com aconseguir, si és necessari, ajuda internacional.

Els estats membres, contrauen obligacions clares en matèria de cooperació i assistència internacional per a les víctimes i els països afectats. Aquesta ajuda pot ser bilateral o canalitzar-la a través del sistema de l’ONU, i organitzacions nacionals, regionals i internacionals.

Potser un dels apartats més ambiciosos és el que fa referència a mesures de transparència. Cada estat membre, en un termini màxim de 180 dies des de la ratificació del Tractat, ha de lliurar un informe de situació al Secretari General de l’ONU. Allà ha de detallar el nombre de bombes de dispersió que té i les seves característiques tècniques; els programes de reconversió o desmantellament de les seves instal·lacions i fàbriques; els progressos realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe s’ha d’actualitzar anualment.

Un dels aspectes més controvertits fins al final de les negociacions ha estat el de la interoperatibitat, és a dir, les maniobres militars conjuntes entre estats membres del Tractat i els que no ho són (un tema sensible especialment pel que fa referència als EE UU i les seves aliances militars). En aquest assumpte no ha estat possible aconseguir tots els avenços desitjats però les garanties que serien necessàries per a utilitzar aquestes armes en maniobres i operacions conjuntes ho fa pràcticament inviable.

La societat civil, que estava present a Dublín amb més de 200 organitzacions de tot el món, ha valorat aquest text i la pròpia Conferència com un moment històric per acabar amb el sofriment que durant 40 anys han causat aquest tipus d’armes. Molts supervivents presents a Dublín han expressat la seva eufòria. “Es tracta d’un moment històric que significarà un canvi real en les vides de molts afectats, i que evitarà que hi hagi més víctimes en el futur. El Dret Internacional Humanitari (DIH) ha fet avui un pas de gegant endavant”, assegura Eugeni Barquero, de la Fundació per la Pau.

l final s’han sumat al Tractat països que són grans productors com el Regne Unit, Alemanya o França, entre altres europeus, a més de més de 100 països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. “Això garanteix el suport polític suficient per a què el Tractat sigui una norma internacional important, i s’ha aconseguit sense endolcir el seu contingut. Inicialment, el Tractat contra les mines antipersones, només va aconseguir el suport de 46 països i avui són més de 160. Per això creiem que aquest avanç serà decisiu” afirma Mabel González, de Greenpeace.

L’ampli suport rebut fa que signifiqui no només la prohibició, sinó l’estigmatització d’aquest tipus d’armament, un fet que condicionarà també el comportament d’aquells que no el firmin. “La contundència del text permet assegurar que a partir d’ara aquestes armes queden sotmeses a una condemna moral que farà molt més difícil el seu ús”, afirma Maria Josep Parés, del Moviment per la Pau.

Espanya també ha assegurat que li donarà suport. Quan això passi, les dues bombes que es fabriquen a Espanya (la BME-330 de Expal, i la MAT-120 de Instalaza) quedaran prohibides i l’exèrcit haurà de desfer-se dels seus aresentals. “Ens alegrem que el govern hagi demostrat finalment el seu compromís humanitari i el convidem a posar en marxa el més aviat possible les mesures necessàries perquè sigui efectiu. Un gest important seria que formés part del primer grup de 30 Estats que és necessari perquè entri en vigor” diu Jordi Calvo, de Justícia i Pau.

Després de Dublín, la societat civil continuarà treballant per garantir que el tractat s’aplica de forma rigorosa i exigent. Tant la CMC a
com la CMC Barcelona i Greenpeace seguiran dedicant esforços a aquest objectiu. El Procés d’Oslo ha demostrat una vegada més que una pressió conjunta i concertada per part de la societat civil pot moure voluntats i aconseguir avenços polítics importants. A l’espera que demà divendres a les 12.00 la Conferència es tanqui definitivament, la valoració és extremadament positiva.